Llums i ombres

La commemoració, l'any passat, del tricentenari de la caiguda de Barcelona va amagar una altra efemèride clau del nostre passat: els cent anys de la creació de la Mancomunitat. Després de dos segles, el Principat tornava a tenir, tot i que de manera precària, un embrió d'aquell autogovern perdut amb la victòria borbònica en la guerra de Successió. I això en un 1914 en què, per exemple, la meitat de la població principatina era analfabeta, en què la majoria dels nuclis rurals estaven aïllats, on l'accés a la cultura era una quimera i en què el telèfon arribava a un escàs 3% dels pobles del país.

Anys després, una frase premonitòria de Prat de la Riba va començar a fer-se realitat: “Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.” I això gràcies a la construcció de centenars de quilòmetres de camins, de milers de quilòmetres de cable telefònic, de l'obertura de desenes d'escoles i biblioteques arreu del país…

Segons l'enyorat Joan Fuster, aquell va ser “el període constituent de la cultura catalana”, amb la creació o posada en marxa de veritables estructures d'estat com ara l'Institut d'Estudis Catalans, l'Escola Montessori, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior de Belles Arts i l'Escola d'Art Dramàtic, precedent de l'Institut del Teatre.

Tot es va precipitar el 1923, amb el cop d'estat de Primo de Rivera. I, amb ell, també va arribar la part més fosca d'aquella burgesia que, després de modernitzar el país, va prioritzar els seus interessos de classe. La Lliga va donar suport a un dictador que, poc més tard, va prohibir l'himne i la senyera i va relegar el català. I finalment, tal dia com avui de fa 101 anys, va dissoldre les diputacions, cosa que representava la sentència de mort d'una institució sense la qual no es pot entendre la posterior Generalitat republicana.