Opinió

La vida lenta de Josep Pla

Els llibres de Pla m'han ajudat a conèixer i comprendre el fet català, cosa que per a mi té una importància gran, atès que la meva aproximació a Catalunya s'ha produït més pel cap que pel cor

Recordo el dia de setem­bre de 1967 en què vaig com­prar El qua­dern gris, de Josep Pla. Va ser a mig­dia i a La Casa del Libro, a la ronda de Sant Pere. Després, com que havia d'aga­far el tren a l'estació de França per anar a Figue­res i, des d'allà, al cam­pa­ment de Sant Cli­ment, vaig bai­xar cami­nant fins a les Set Por­tes, on vaig dinar una pae­lla. Era molt aviat i, en una altra taula, un capellà gran i amb sotana, també sol, feia el mateix que jo. Lla­vors, tot dinant, vaig començar a lle­gir l'estudi de Joan Fus­ter que obre el lli­bre i en què, si no m'equi­voco, qua­li­fica Pla de kulak. ¿Per què m'interes­sava Pla? ¿On l'havia cone­gut? Ningú me'n va par­lar mai ni a casa ni al col·legi. No estava entre els autors que lle­gia el meu pare, ni Des­tino figu­rava entre les revis­tes que es rebien a casa. Vaig començar a lle­gir Des­tino en una per­ru­que­ria de Cale­lla de la Costa, que crec estava al car­rer que lla­vors es deia “31 de gener” –entrada dels “naci­o­nals” a Cale­lla, el 1939– i que avui em sem­bla que es diu “car­rer d'Ama­deu”. Així vaig des­co­brir el Calen­da­rio sin fec­has i, gràcies a ell, vaig començar a com­prar la revista, que, un cop lle­gida, dei­xava sobre una taula de la sala d'espera de la nota­ria del meu pare. He repe­tit mol­tes vega­des, pen­sant en tot això, que un país en què es podia lle­gir una revista com Des­tino en una per­ru­que­ria és un bon país.

A par­tir d'aquest moment, vaig anar com­prant tots el volums ver­mells de l'obra com­pleta de Pla a mesura que apa­rei­xien, i n'he lle­git una bona part, fins al punt de poder dir que Josep Pla ha estat un escrip­tor que m'ha influït molt. L'expli­cació és sen­zi­lla: els lli­bres de Pla m'han aju­dat a conèixer i com­pren­dre el fet català, cosa que per a mi té una importància gran, atès que la meva apro­xi­mació a Cata­lu­nya s'ha produït més pel cap que pel cor. El que no vol dir que no l'hagi lle­git amb pro­fit sobre altres temes, com –per exem­ple– Sobre París i França. No estra­nyarà doncs, amb el que dic, que també hagi com­prat i lle­git alguns dels lli­bres que s'han escrit sobre Pla –de Mar­ti­nell, Pla, Cas­te­llet, Badosa, Vila...–, així com que hagi fet el mateix amb La vida lenta. Notes per a tres dia­ris (1956, 1957, 1964), edició i pròleg de Xavier Pla. Hi ha unes parau­les d'aquest pròleg que jus­ti­fi­quen la publi­cació d'aquest tipus de papers un cop mort el seu autor i que insis­tei­xen en la seva uti­li­tat: “En la mesura que Pla va ser un escrip­tor que va enten­dre que la quo­ti­di­a­ni­tat era una dimensió de la rea­li­tat que valia la pena de con­ver­tir en el cen­tre de la seva vida, si no de la seva lite­ra­tura, les “notes per a un diari” són un dels grans ele­ments para­tex­tu­als d'allò que la crítica ha deno­mi­nat l'epi­text (tot allò que “envolta” l'obra i que és cone­gut poste­ri­or­ment)”.

Els tex­tos ara publi­cats per­ta­nyen a aquesta classe de mate­ri­als que són útils per con­tex­tu­a­lit­zar i inter­pre­tar l'obra d'un escrip­tor, i que paga la pena publi­car sem­pre que aquesta obra sigui impor­tant i trans­cen­dent des d'una pers­pec­tiva de futur, con­dició que es dóna amb escreix en l'obra de Pla, des­ti­nada a per­du­rar. Perquè aques­tes notes són una relació diària –molt breu– del temps que feia aquell dia; de si va dor­mir o no; de si va “car­re­gar” massa alco­hol el dia ante­rior; de les per­so­nes que va trac­tar i de les que el van visi­tar al mas; del que va men­jar, sol o acom­pa­nyat, i de si estava bo; de la seva soli­tud, sem­pre elo­gi­ada, però com­pa­ti­ble amb un fort sen­ti­ment per una con­creta absència; i per aca­bar –amb obses­siva fixació– si ha tre­ba­llat o no. Són detalls irre­lle­vants, però que amb la seva rei­te­ració, jun­ta­ment amb algun judici de valor, alguna reflexió o alguna crítica, que sem­pre s'esca­pen, ens aju­den a com­ple­tar el per­fil del per­so­natge. Tre­ba­lla­dor infa­ti­ga­ble; amb uns forts lli­gams fami­li­ars i d'amis­tat (la presència de “la mamà” [sic] és cons­tant); i anti­con­ven­ci­o­nal (així: “25 desem­bre 1964: Nadal. Deci­deixo no lle­var-me. Dino al llit. Cane­lons. Passo la tarda dor­mint. La Teresa, fora: silenci total. Deliciós. (...) Sopo al llit. (...) Pas­sat molt bon dia”).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia