La dita societat civil

Afir­mar que Òmnium i l'Assem­blea són “la” soci­e­tat civil és una sinècdo­que exces­siva. La part no és el tot. I més encara en una soci­e­tat, com la cata­lana, car­re­gada de civi­lit­zació. Però dir que en són una part molt repre­sen­ta­tiva no és cap exa­ge­ració. Les dues enti­tats exhi­bei­xen múscul amb unes xifres que en qual­se­vol país resul­ten inver­sem­blants: 50.000 socis. I són capa­ces de mobi­lit­zar cen­te­nars de milers de per­so­nes amb un mateix objec­tiu. Poca broma, doncs. Encara que hi ha gent molt alte­rada que les vol des­le­gi­ti­mar i les acusa sis­temàtica­ment de “sub­ven­ci­o­na­des”. Alguna cosa han de dir els que no alcen un gat per la cua. Per això, el pacte a què han arri­bat Artur Mas i Oriol Jun­que­ras és polític, de par­tit, de govern i d'opo­sició, però també és “civil”. No només això. Ha estat induït per l'ele­ment “civil”: Òmnium, l'Assem­blea i l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència, si s'entén que el muni­ci­pa­lisme, per ser el poder més pròxim a la gent, també té aquest com­po­nent. En les dar­re­res hores aquesta apor­tació no ha estat del tot ben valo­rada. La pre­gunta que cal fer-se ara és si Mas i Jun­que­ras hau­rien arri­bat a un acord només per “super­vivència”. És pos­si­ble que sí. Però també hau­ria pogut ser que no. La inter­venció de Muriel Casals i Carme For­ca­dell pot­ser no ha estat pro­vi­den­cial, però sí deter­mi­nant. La dita soci­e­tat civil, la soci­e­tat civil que repre­sen­ten Òmnium i l'Assem­blea, marca neces­si­tats i estratègies polítiques. I això fa dife­rent aquest país. Al·leluia!