El millor ofici del món

Només de sor­tir de l'aero­port JFK, ens rep l'autèntic himne naci­o­nal dels Estats Units: la fressa dels clàxons obrint-se pas entre el trànsit de l'hora punta. El mal temps ha des­ple­gat la ban­dera blanca damunt els car­rers de Man­hat­tan i ara mateix Cen­tral Park és un pastís de man­tega espe­rant les nos­tres pet­ja­des. Al cap de deu minuts, molls de peus i amb un cafè Star­bucks a les mans, ja et veu­ries amb cor d'anar a fer cua a l'Ajun­ta­ment per dema­nar que t'empa­dro­nin a Nova York. Sí, és cert, aquesta ciu­tat t'acull i t'abriga només de bai­xar de l'avió. Et fa sen­tir petit sota els seus gra­ta­cels ina­ca­ba­bles i a dins dels seus taxis grogs, però també et fa sen­tir gran quan aquell via­nant que no et coneix de res es des­viu per fer-te arri­bar a l'adreça que li has pre­gun­tat o quan els anònims viat­gers amb qui com­par­tei­xes l'autobús s'acos­ten a fer-te canvi perquè puguis pagar al con­duc­tor sense ni tan sols haver-los-ho dema­nat. Però sobre­tot, entens perquè aquest país de con­tra­dic­ci­ons i con­train­di­ca­ci­ons fa anys que parla de lli­ber­tat quan, durant la visita als jar­dins de la Casa Blanca, et con­ver­tei­xes en espec­ta­dor ines­pe­rat d'una mani­fes­tació orga­nit­zada con­tra Guantánamo i con­tra les tor­tu­res de la CiA. La poli­cia que cus­to­dia la casa del pre­si­dent s'ho mira amb tran­quil·litat i res­pecte, com si a escas­sos metres no hi hagués la residència ofi­cial de la pri­mera auto­ri­tat del país. Als Estats Units, ens explica la guia, està permès mani­fes­tar-se per qual­se­vol causa, a qual­se­vol hora i en qual­se­vol lloc, ningú et dirà res sem­pre i quan no pro­vo­quis alda­rulls. A Espa­nya l'escena que con­tem­plem s'ano­me­na­ria escarni i una llei ha estat apro­vada per cas­ti­gar-la seve­ra­ment. Ara som davant l'edi­fici Dakota, on Roman Polanski va fil­mar La semi­lla del dia­blo i on hi tenen –o hi han tin­gut– apar­ta­ment cele­bri­tats cine­ma­togràfiques i empre­sa­ris de pes. Ningú sap del cert la iden­ti­tat dels veïns perquè la seva inti­mi­tat està gelo­sa­ment pro­te­gida. Només la conei­xen els por­ters dels habi­tat­ges, per­so­nes que con­si­de­ren el seu el millor ofici del món i que fins i tot el tras­pas­sen de pares a fills. Es veu que els por­ters són els que tenen la casa més ben deco­rada de tota la ciu­tat perquè són els pri­mers a poder arre­ple­gar els mobles que els resi­dents mili­o­na­ris aban­do­nen a la vorera quan se'n volen des­fer. Ai, aquesta és la llàstima d'aquest gran país, que al llarg de la història els seus gover­nants s'han acos­tu­mat a trac­tar-nos a tots els altres com els seus por­ters, obli­gats a obrir-los i tan­car-los la porta perquè es pen­sen que el món és seu.