Angoixa a Madrid

No es pot negar la ima­gi­nació del règim del 78 a l'hora d'amenaçar els cata­lans amb tota mena de male­dic­ci­ons en cas que qüesti­o­nin l'auto­ri­tat de Madrid. Des de giha­dis­tes pas­se­jant-se per Bar­ce­lona com si fos­sin a cal sogre fins a mul­ti­na­ci­o­nals des­man­te­llant a corre-cuita enor­mes plan­tes de pro­ducció. El minis­tre García-Mar­ga­llo va augu­rar un estat català vagant per l'espai side­ral i, ahir mateix, la vice­pre­si­denta Sáenz de San­ta­maría dibui­xava un futur mise­ra­ble per als pen­si­o­nis­tes cata­lans. Tot això amb el Barça jugant-se la Lliga Cata­lana con­tra el Sant Andreu i els cata­lans ficant-se per l'ore­lla les ampo­lles de cava del Penedès rere una tanca com la que ells han mun­tat a Meli­lla...

Només hi ha una male­dicció amb la qual no ame­na­cen mai: ni se'ls acu­deix pre­dir que els par­tits uni­o­nis­tes gua­nya­ran les elec­ci­ons. De fet, vist des de Madrid, el pano­rama és deso­la­dor. A Cata­lu­nya, el PP està a punt d'entrar en la mar­gi­na­li­tat política i hi ha enques­tes que el col·loquen ben a prop de l'últim lloc al Par­la­ment; el PSC ha dei­xat de ser alter­na­tiva no ja al govern de la Gene­ra­li­tat, sinó a la major part dels ajun­ta­ments cata­lans, i Ciu­ta­dans està lluny del seu millor moment, sem­pre per sota de la rat­lla dels vint dipu­tats. Pel que fa a Podem/Pode­mos, tot indica que es con­ver­tirà més en una molèstia a Madrid o València que no pas en una solució a Cata­lu­nya.

Les urnes de des­trucció mas­siva són el 27 de setem­bre i, eli­mi­nats els tancs, no els queda cap mons­tre dis­po­ni­ble per ate­mo­rir una soci­e­tat que fa temps que ha pres el coman­da­ment del propi futur. En defi­ni­tiva, que aquests vuit mesos es faran bas­tant més llargs i angoi­xants a Madrid que no pas a Bar­ce­lona.