El gran remei

El món, tal com vostès deuen haver observat i com jo escric de tant en tant, és cada dia que passa més difícil d'entendre. Vull dir el món en tant que acció política, tempestes econòmiques, guerres, fams i mortaldats, i altres destrosses i desastres que entre tots anem patint o provocant. També forma part, d'aquest món complicat, el benestar econòmic d'una part limitada del planeta, a pesar de tants bancs en fallida, de tantes estafes i de la vaporització de tants diners que no sabem si realment van existir mai en forma sòlida. I en formen part les medecines que curen tantes coses, els progressos de la ciència i de la tècnica i altres meravelles mai no vistes. No s'acaba d'entendre, en tot cas, com és possible que, ara que la felicitat podria escampar-se a més i més terres i pobles, hi haja tanta gent que s'entesta a seguir els camins de la catàstrofe. Se suposa que havíem superat els totalitarismes perniciosos, les perversions d'incerts ideals col·lectivistes, les cares més brutals del capitalisme, l'opressió colonial, la indiferència davant del dolor massiu, els patriotismes casernaris, les guerres de religió, la inquisició, les croades, l'islam a colps de simitarra, els imperis militars, Genghis Khan i Neró, l'amenaça nuclear, i altres estralls incessants de la història. I ha resultat que no, que no hem assolit ni aquelles coses tan simples com són donar menjar a qui té gana, i respectar les creences dels altres. I els colps de simitarra, més que mai, són glorificats extensament.

Vaig escriure ratlles com aquestes o semblants ja fa més de deu anys, ací mateix, i llavors no pensava (devia ser falta d'imaginació) que, passada una dècada, continuarien tenint el mateix valor, exactament. O una mica menys si pensem en les bondats, i bastant més si pensem en l'expansió i l'actualitat dels colps de simitarra. Quant a les desgràcies, els bancs en ruïna i altres espectacles edificants, cada any (inclòs el que acabem de tancar), cada mes i cada dia els diaris van plens de notícies d'altíssims discursos i declaracions, d'encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la ineptitud universal, combinada amb la insensibilitat més espessa i antiga. I pel que fa a alguns remeis baixats del cel, pomada miraculosa, vostés deuen recordar encara que, ara també fa deu anys, el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l'ONU, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d'olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra.

Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions era un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys, i el que continuem i continuarem veient), i que per tant la manera de superar l'enfrontament era, òbviament, l'aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d'un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d'aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d'ignorants i d'ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental”, ni des d'on i fins on arriba el món “àrab i musulmà”, però això no té cap importància. Ni sabia ningú (ni sap encara) com s'ha de fer aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d'aiatol·làs?), no en sabíem res, excepte que era un projecte perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buit de substància i de matèria.

I llavors presentà la gran proposta nova, el remei miraculós: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d'alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d'alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S'han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, els iranians i els turcs, i algun convidat accidental. I finalment tot ha quedat en no res, com era d'esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n'hauria dit sant Vicent. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. Algun camí entre simitarra o kalàixnikov per un costat i aliances etèries per l'altre. El problema, com en la comprensió del món, és que fer un camí transitable demana modèstia, paciència, racionalitat, poca retòrica, i només un pessic de fantasia.