Microucronies

El desen­vo­lu­pa­ment ima­gi­nari d'un fet històric com si hagués tin­gut lloc real­ment és el que s'entén per ucro­nia. La paraula uch­ro­nie, d'ori­gen francès, la va inven­tar el filòsof veí Char­les Renou­vier, que va néixer a Mont­pe­ller i morir a Prada (1815-1903), com a títol per a la seva obra Uch­ro­nie (l'uto­pie dans l'his­toire): Esquisse his­to­ri­que apocryphe du dévelop­pe­ment de la civi­li­sa­tion européenne tel qu'il n'a pas été tel qu'il aurait pu être (1876). La tra­ducció d'aquest llarg títol ve a ser Ucro­nia (uto­pia en la història): Esbós històric apòcrif del desen­vo­lu­pa­ment de la civi­lit­zació euro­pea, ja que no ha estat com hau­ria pogut ser. (Pro­feta!) Per fabri­car la paraula va emprar el grec (oportú!): oú (‘no') i khrónos (‘temps'), per ana­lo­gia amb uto­pia. A par­tir d'aquesta entra­deta podríem cami­nar en direcció a Grècia i la jor­nada que vivim avui els euro­peus... però pren­drem una altra ruta.

De tant en tant, els que escri­uen lli­bres de ficció i –fins i tot– de no-ficció, tenen la gosa­dia de pro­vo­car-nos, negre sobre blanc, amb una nar­ració ucrònica: rela­tar allò que podria haver pas­sat però que no va pas­sar. La difi­cul­tat rau a triar quin seria el punt con­cret de la història lineal on cons­truir la vari­ant que ens porti a una altra situ­ació (ima­gi­nada).

Un parell o tres d'exem­ples macro, d'ucro­nia:
com serien els CD si algú no hagués inven­tat la roda
a la nit dels temps?, com ens hau­ria anat a tots ple­gats si l'avió Dra­gon Rapide s'hagués per­dut a l'Atlàntic, i ni caixa negra?, de què estaríem par­lant ara si Ciu­tat morta no s'hagués pro­gra­mat al 33, del sub­jec­tiu docu­men­tal del Johan?, com seria el món si no fos com és?

I ara anem a la microu­cro­nia, a la local, a la petita però també sub­ju­gant i con­cre­tem el punt de sor­tida en ara fa gai­rebé qua­tre anys, vigília de les muni­ci­pals i poste­ri­ors jorns, a Girona –avui dita 10–: què hau­ria d'haver pas­sat –en aquests dar­rers 1.400 dies– per tenir enlles­tit el parc Cen­tral?, com ens ho hauríem d'haver fet per lluir d'una entrada sud a la ciu­tat per la car­re­tera de Bar­ce­lona que no fes mal d'ulls?, què caldrà ima­gi­nar perquè l'est de la capi­tal recu­peri els seus noms de pila al nomenclàtor amb el pes que merei­xen?, com de solidària seria l'urbs si, tècni­ca­ment, es volgués, per defi­nició i per fets?, quins debats pres­su­pos­ta­ris més apas­si­o­nants si comp­tes­sin amb els sucu­lents ingres­sos extres dels bancs mul­tats per espe­cu­la­dors immo­bi­li­a­ris? I El Vol, es tro­ba­ria a fal­tar?

Tal vegada no cal­dria afi­nar tan prim el nou relat i tan a prop en el temps: situ­ant el punt de fuga a par­tir d'alguns dels acords de ple pre­sos en ante­ri­ors man­dats muni­ci­pals ja no cal­dria aque­lla novel·la ni aques­tes línies.