Què és Syriza?

Grècia ha obert la porta a l'espe­rança. La resig­nació ha dei­xat pas a la incer­tesa, però no hi ha cap incer­tesa que pogués jus­ti­fi­car la resig­nació. Els remeis que ha anat este­nent sobre les feri­des pro­fun­des del país Ando­nis Samaràs i el seu par­tit, Nova Democràcia, n'han alleu­jat algu­nes però n'han obert de noves. La pobresa s'ha estès sobre Grècia i, amb ella, la sen­sació enra­mada de sub­or­di­nació insu­por­ta­ble. De ser­vi­lisme davant la maleïda “troica”, un con­cepte que molts grecs no ente­nen però que iden­ti­fi­quen amb el mal suprem. Ale­xis Tsi­pras té ara l'opor­tu­ni­tat que tant havia dema­nat. Final­ment, podrà apli­car les teràpies que ha pro­po­sat durant molt de temps. Una teràpia sua­vit­zada, perquè la Syriza que ha gua­nyat les elec­ci­ons no és la que va obrir-se pas amb unes exigències que han anat diluint-se. Què és ara Syriza? Aquesta pre­gunta només que­darà resolta amb la pràctica de govern. Els ana­lis­tes no la defi­nei­xen com un par­tit “d'esquer­res”. Tsi­pras rei­vin­dica “la dig­ni­tat” i “la cohesió” naci­o­nals. És a dir, l'orgull grec. Un orgull que fins ara havia que­dat supe­di­tat de manera massa des­car­nada a les direc­trius de la Unió Euro­pea. Però d'orgull no es menja. Ale­xis Tsi­pras ho tindrà com­pli­cat. Haurà de man­te­nir ferma l'espe­rança que ha des­per­tat, no pot inqui­e­tar els mer­cats que per­me­ten que l'Estat pagui sous, pen­si­ons i pres­ta­ci­ons, i encara menys pot des­a­fiar les agi­ta­des aigües euro­pees. Uf! Què és Syriza? Una espe­rança per als grecs. Això és molt. I ben poc també.