El bilingüisme mata

La necessària con­fluència de sen­si­bi­li­tats diver­ses ha ajor­nat qüesti­ons polèmiques per l'endemà. Per l'endemà de la inde­pendència. Mal­grat tot, els infants de l'ale­gre tropa sobi­ra­nista hi han vol­gut dir la seva, en segons quins aspec­tes impor­tants. Per exem­ple, la majo­ria d'inde­pen­den­tis­tes no s'ha begut l'ente­ni­ment i con­si­dera que no cal exèrcit. Que ja farem bé si fem com els estats petits. Exter­na­lit­zant la defensa. Per con­tra, on no hi ha una­ni­mi­tat, de moment, és en la llen­gua. N'hi ha que con­si­de­ren que el cas­tellà haurà de ser igual­ment ofi­cial a la Cata­lu­nya inde­pen­dent i n'hi ha que hi dis­cre­pen, encara que li reco­ne­guin tot el res­pecte que cal­gui. Els uns i els altres hau­rien de lle­gir un lli­bre clar. El català sol ser una llen­gua amb molts pèls. L'autor d'El bilingüisme mata els afaita. Pau Vidal s'hi dedica, a la llen­gua. Cor­re­geix ori­gi­nals més o menys infa­mes, tra­du­eix, és autor de racons de l'idi­oma en una pila de mit­jans i ara fa tele­visió. Entre paraula i paraula, escriu. Ara ha escrit aquest lli­bre en què qüesti­ona, un a un, tots els tòpics que ens diuen que el català rebenta de salut. Diu Vidal: “Hi havia mol­tes raons per voler la inde­pendència. En Fran­cesc Ribera, àlies Titot, el músic, per exem­ple, va decla­rar que ell la volia, entre altres coses, per raons de justícia social. Jo, en canvi, l'he vol­guda per super­vivència lingüística. Amb Espa­nya, el català té els dies comp­tats”. A par­tir d'aquí, tot és passió i intel·ligència. A dosis bes­so­nes. Reco­ma­nat.