Convergència i Unió

Els bons sal­vat­ges de la causa cata­lana no gua­nyen per a dis­gus­tos. La sagrada tri­lo­gia que van esta­blir Òmnium i l'Assem­blea fa uns mesos deia uni­tat, urnes i inde­pendència. Clar i concís. Mar­cava un camí amb cri­teri ordi­nal i cro­nològic. Sense uni­tat no hi hau­ria urnes i sense urnes no arri­ba­ria la inde­pendència. Falla la pri­mera pre­missa. No hi ha uni­tat. Magrana oberta. La pri­mera peça del tren­ca­clos­ques sobi­ra­nista que se'n va des­pen­dre va ser Ini­ci­a­tiva. Va fer tot l'efecte que el par­tit que lide­ren Dolors Camats i Joan Her­rera espe­rava només un gest per fugir-ne. La reunió del Palau de Pedral­bes els ho va faci­li­tar. Ini­ci­a­tiva no ha tor­nat. Ni ho farà. Després va ser la CUP. L'esquerra dita radi­cal o alter­na­tiva, de grat o per força, va que­dar fora de les con­ver­ses entre Artur Mas i Oriol Jun­que­ras per recon­duir una mínima estratègia comuna després del 9-N. Dins el rogle, doncs, i en un trist joc de la cadira buida, només van que­dar Con­vergència, Unió i Esquerra. En pre­cari i amb des­con­fiança. Però els grills han con­ti­nuat des­gra­nant-se. Ara les diferències han bro­tat amb força entre Con­vergència i Unió. Havia que­dat clar que els dos par­tits es podrien sepa­rar en el moment cru­cial de defi­nir-se a favor o en con­tra de la inde­pendència. Però ni tan sols ha cal­gut arri­bar-hi. Con­vergència i Unió s'han des­con­tro­lat arran d'una votació al Congrés dels Dipu­tats. Una tri­vial votació que com­pe­teix bàsica­ment al PP i al PSOE. Se n'han de tenir ganes. Desunió, elec­ci­ons i dependència?