La Paquita Sais

A Llo­ret, al veïnat del car­rer del Carme, a mitja pujada del Puig, la Paquita Sais Aus­trich era un refe­rent. Pel procés natu­ral de la vida havien anat des­a­pa­rei­xent totes les per­so­nes grans de cada família i que­dava ella com a repre­sen­tant. Encar­nava, doncs, el record de tots els nos­tres avant­pas­sats i, amb els seus comen­ta­ris, ens els feia reviure. Havia nas­cut el 14 d'octu­bre de 1912. Ara tenia, doncs, cent dos anys i tres mesos fets. Ens havíem acos­tu­mat a saber-la pre­sent, a vega­des sense veure-la, dar­rere els vidres del pri­mer pis de la seva casa, enca­rada al car­rer Gal­ce­ran, i quan hi passàvem pel davant era com si hi parléssim. De vega­des sí que hi dia­logàvem de veri­tat, pujant a veure-la o, a l'estiu, quan treia el nas pel balcó i salu­dava els veïns amb la màxima satis­facció. Quan va fer els cent anys, família i amics li vam orga­nit­zar una fes­tassa. “Així que en tinc cent, Joan?”, em pre­gun­tava amb una certa picar­dia. Ella era de les que, si podia, sem­pre es treia algun any. Però quan va veure que fer-ne cent la feia tan impor­tant, ho va assu­mir. “Em pen­sava que en tenia noranta-vuit”, deia fent-se la inno­cent. I jo li con­tes­tava: “Noranta-vuit més l'IVA, Paquita.” I reia. La Paquita, orfe de pare de petita, havia vis­cut inten­sa­ment la vida pen­cant de valent. Havia tre­ba­llat a la fàbrica tèxtil Say­rol, fent de gre­guista –nom que dona­ven a les dones que feien anar les màqui­nes ano­me­na­des gre­gues, que cosien les mit­ges–, havia cosit per als altres a casa seva, a hores de lleure, havia tin­gut cura d'alguns xalets de gent benes­tant de la colònia bar­ce­lo­nina, els anava a por­tar paquets de carn cada set­mana a domi­cili... Es va casar de gran amb un guàrdia civil que va dei­xar el cos i va aca­bar posant un bar. Ella també hi va col·labo­rar acti­va­ment. Després el bar es va con­ver­tir en botiga i encara ara, depas­sats els cent anys, de tant en tant hi bai­xava a vigi­lar, segons deia. Cada vegada que celebràvem un ani­ver­sari em pre­gun­tava: “I ara què, Joan? Ja deu ser la dar­rera cele­bració que faig...” I jo li deia: “Això no se sap mai, Paquita. L'impor­tant és anar sumant.” I es que­dava amb el som­riure al llavi i un punt de nostàlgia i emoció a flor de pell. Nosal­tres també ens vam que­dar amb l'emoció de l'adéu, ara, quan va morir el 26 de gener, en el moment en què –com sol pas­sar sem­pre– menys ho esperàvem. Ens havíem promès mútua­ment que tindríem alguna llarga seguda reco­pi­lant els motius de les cases del barri. Ha que­dat per fer. Reposi en pau, la Paquita.