Deute amb Santi Vidal

No és cert que tot és a inter­net. No és veri­tat que a Goo­gle hi és tot. Tam­poc ho és que a les heme­ro­te­ques de la premsa de tota la vida es pugui tro­bar allò que pun­tu­al­ment cer­ques. Cal que pri­mer hagi estat reco­llit (redac­tat) per algú... si no, res de res. És en aquest punt quan no em queda més remei que fer anar el magí, esprémer-lo fins a dei­xar-lo ben escor­re­gut, per mirar de recor­dar la pri­mera vegada que vaig sen­tir el jutge San­ti­ago Vidal i vaig saber d'ell. Era quan el mes de març del 2000 –el diu­menge 12–, coin­ci­dint amb unes elec­ci­ons gene­rals, la Xarxa Ciu­ta­dana per l'Abo­lició del Deute Extern va con­vo­car a tot l'Estat espa­nyol la con­sulta social en el marc de la cam­pa­nya euro­pea Deute extern, deute etern? Amb urnes de cartró (us sona aquest mate­rial democràtic?) plan­ta­des a les por­tes d'accés dels col·legis elec­to­rals, tot un gra­pat d'enti­tats –des d'Intermón fins a l'enti­tat més petita de cada poble– van pre­gun­tar a la ciu­ta­da­nia si estava a favor (o no) de can­cel·lar total­ment el deute extern dels països empo­brits. A Cata­lu­nya van exer­cir el seu dret de vot 477.161 veïns i 682.101, a tot l'Estat. La Junta Elec­to­ral Cen­tral (ja la tenim aquí!) va pro­hi­bir la con­sulta i a les comar­ques de l'Alt Maresme la junta de la zona d'Arenys va ser la més bel·lige­rant i va impe­dir la votació. Mal­grat tot, prop de mig milió de per­so­nes van deso­beir i un gra­pat d'orga­nit­za­dors van ser encau­sats. L'únic magis­trat que es va mullar cri­ti­cant públi­ca­ment l'acord d'aques­tes jun­tes anti­de­mocràtiques va ser el jutge San­ti­ago Vidal. Honor als valents. I, tot recor­dant que avui és 8 de març, mesos més tard –maig de 2000–, també el jutge Vidal, en una sentència, va obrir la via per llui­tar con­tra la violència de gènere perquè la con­si­de­rava un delicte con­tra la dig­ni­tat; fins aquell moment, un cla­te­llot o una agressió que no requerís inter­venció quirúrgica (punts de sutura, engui­xa­ment) era només una falta penada amb “mul­tes irrisòries”, segon Vidal. I, el març del 2000, el nos­tre jutge va absol­dre tres sense papers que havien ocu­pat un habi­tatge des­ha­bi­tat argu­men­tant el “drama humà” que aquesta situ­ació suposa, ja que no podien acu­dir a les ins­ti­tu­ci­ons per dema­nar ajuda a causa de la seva situ­ació irre­gu­lar. Feia dies que volia retor­nar-li el “deute” i agrair-li aquells “mullar-se”; no ho havia fet abans per no donar més argu­ments als cavernícoles. Ara ja no cal ser pru­dents.