Odi

El catalanisme polític està tocat per l'odi. Potser és un símptoma més de l'individualisme i la cobdícia que impregnen les societats modernes. Uns vicis que, privadament, naveguen en la impunitat i que, públicament, desemboquen en la corrupció o naufraguen en la imputació. Però a mi em sembla que, a més dels vicis comuns, l'odi és el vici paradigmàtic del catalanisme polític.

I no és una observació conjuntural que només tingui a veure amb el sentiment de malvolença o la repugnància profunda que es tenen uns partits contra els altres i que no els permet una entesa parlamentària per concretar la reivindicació de carrer a favor de la sobirania. L'odi del catalanisme polític és estructural, per no anar més lluny, des de la fi de la clandestinitat.

La relació Tarradellas-Pujol va estar marcada per l'odi. I va arrossegar el socialisme, que primer va crear el, i després es va fer hereu del, tarradellisme, un moviment virtual en relació d'odi mutu amb el pujolisme, un moviment presencial. La continuació va ser la relació Pujol-Maragall, tant o més marcada per l'odi.

La relació entre socialistes i comunistes també va estar marcada per l'odi. El PSC no va parar fins a liquidar el PSUC. La trajectòria de l'independentisme és una crònica d'escissions marcades per l'odi. En l'episodi dels tripartits, a banda d'un inici de llegenda èpica, el protagonisme de les punyalades per l'esquena va abocar la maniobra a un final tràgic, del qual no n'ha perdurat ningú. L'odi entre CDC i UDC està documentat a bastament. Montilla va ser odiat des del catalanisme polític. Duran, també. Roca, també. Carod, també. L'espai d'aquest paper no dóna per a tots els exemples.

A dues persones ben diferents, Pujol i Xirinacs, els he sentit dir, o llegit escriure, el mateix sobre la tan reclamada “unitat” del catalanisme polític en matèria de la qüestió nacional. La unitat no serveix de res. Els màxims fracassos són fills de la unitat: l'Estatut del 79, el del 2006 i el desenllaç de l'Assemblea de Catalunya. I és que quan acaba l'enemic exogen, només ens queda l'odi endogen.