Dubtar

El dubte és un dels mètodes que han afa­vo­rit més el progrés de la huma­ni­tat. Sobre­tot quan es dubta del que un mateix té per pre­con­ce­but. En la ciència s'han acon­se­guit d'aquesta manera molts pro­gres­sos que s'han trans­for­mat en millo­res per a les per­so­nes. Dub­tar dels altres, en canvi, és un fre. I a vega­des és fins i tot una arma de des­trucció, com ara quan s'estén públi­ca­ment una ombra de dubte sobre algú. “Pri­mer cal veure si hi ha elec­ci­ons el 27-S”, va dir Oriol Jun­que­ras. Una anda­nada con­tra Artur Mas, i tot seguit una onada de decepció es va aba­tre sobre molts cata­lans. Rec­ti­fi­car imme­di­a­ta­ment aquesta afir­mació ja ser­via de ben poc. La per­cepció que la des­con­fiança mútua entre els prin­ci­pals actors polítics del procés no només no se supera sinó que es renova ja ha que­dat fixada en l'ambi­ent.

Jo reco­nec que la meva posició i la de molta altra gent en relació amb el procés és molt còmoda i molt fàcil. Ja hem anat a fer grans mani­fes­ta­ci­ons, cade­nes huma­nes i lle­tres gegants, algun arti­cle com aquest, i ara només espe­rem que els nos­tres repre­sen­tants polítics ens con­vo­quin a les urnes amb el man­dat clar de votar per la inde­pendència per posar el vot que sig­ni­fi­qui un sí a l'urna. Aquesta és la part fàcil i, sí, la part difícil és la de l'arti­cu­lació política de la cosa.

Per això també és molt còmoda la posició de dub­tar que els actors polítics que han de fer pos­si­ble que puguem votar siguin capaços de fer-ho prou bé. És lleig dub­tar dels altres. I sí, jo i uns quants més també ho fem d'aquests actors. I em dol, perquè en alguns moments d'aquest procés els hem sen­tit dir que la veri­ta­ble força de tot això que estem fent és la gent. Tenen almenys un milió nou-cen­tes mil per­so­nes que van votar sí el 9-N donant-los suport, i si els sem­bla poc, només es tracta de mobi­lit­zar tot aquest con­tin­gent per convèncer tants inde­ci­sos com faci falta perquè els números sur­tin. Tenen a la seva dis­po­sició tot aquest actiu, però es dedi­quen a la política de curta volada. Per això dub­tem d'ells encara que ens pesi. I a mi em pesa. I també quan són els altres els que acu­sen els uns de par­ti­disme i no es miren ells al mirall.

Al final, tots aca­bem dub­tant de tots. I el més trist és que aquesta vegada el dubte no és el mètode que ens farà avançar. El mètode que ens cal és el con­trari: la con­fiança. Con­fiar els uns en els altres i con­fiar que junts som impa­ra­bles, com deia aquell. Però ho escric i no m'ho acabo de creure. Dubto, i em sap greu. I vosal­tres?