Opinió

Cap a enlloc

Qui sap si no perirà, per immolació, el PP que hem conegut fins ara

No es pot des­na­tu­ra­lit­zar un par­tit, des­ar­re­lant-lo dels seus orígens, sense patir-ne les con­seqüències. El mina­ret del PP, eixa cúpula mínima d'ami­guets, amenaça ruïna per mol­tes raons, una en par­ti­cu­lar, però: haver per­dut la seva iden­ti­tat. Ho he anat repe­tint des de l'estre­pitós fracàs del 2004, quan l'insípid Mari­ano Rajoy patí una inqua­li­fi­ca­ble dava­llada elec­to­ral, després dels exa­ge­rats pro­ce­di­ments d'un Aznar exces­siu, ins­tal·lat dalt d'un núvol d'inter­na­lit­zació on el conduí més aviat la vani­tat que la prudència. En aquell segon man­dat d'Aznar hi havia un exce­dent de supèrbia que el conduí a tren­car els ponts inte­ri­ors del con­cepte d'Espa­nya, molt al con­trari de la seva pre­tensió: ni li agra­dava la manera de ser i nego­ciar de Jordi Pujol, ni apre­ci­ava l'orgull dels bas­cos, ni la seva supre­ma­cia econòmica, que ell ente­nia com astúcia i inde­fi­nició tàctica del PNB. Si en el pri­mer cas trencà lli­gams amb Cata­lu­nya, en el segon tractà de des­calçar el seu poder econòmic mirant d'empor­tar-se a Madrid algu­nes cen­trals de grans empre­ses bas­ques (BBVA, per exem­ple) per lli­gar la cen­tra­li­tat finan­cera de la capi­tal, en un bast esquer del París cap de pop francès. Tant les ruïnoses auto­pis­tes radi­als de Madrid, com les mega­lo­ma­nies de la llotja del Ber­nabéu i la seva bur­ge­sia extrac­tiva del pres­su­post de l'Estat, com el seu somni pro­ta­go­nista en la guerra de l'Iraq senya­len el caràcter d'aquest Azna­rato, en ter­mi­no­lo­gia de Vázquez Mon­talbán.

Si el segon govern d'Aznar deixà una herència inqui­e­tant des de la seva vocació suprema del Deus ex mac­hina, el lle­gat que Rajoy pot dei­xar als seus suc­ces­sors podria ser encara pit­jor, atès que, en aquest cas, la desídia, el cinisme que el temps ho arre­gla tot i l'aixa­fa­ment de les bases ideològiques ori­gi­nals del par­tit només poden por­tar a la immo­lació del PP, tot seguint el camí d'UCD el 1982 amb la seva estre­pi­tosa der­rota i la pèrdua no tan sols de la seva iden­ti­tat, sinó també del seu uti­li­ta­risme essen­cial, raó de l'amal­gama d'ambi­ci­ons per­so­nals i per­so­na­lis­tes que ni un aguer­rit Adolfo Suárez arribà a domes­ti­car. Bona part dels bocins d'aquell nau­fragi, Fraga i Aznar, i Rajoy, més tard, els res­ca­ta­ren per infor­tuni del PP ori­gi­nari, pels qui els del PSOE eren uns amics, i tot just se'ls tingué com a adver­sa­ris. Res a veure amb el clímax polític actual. La per­ple­xi­tat del món econòmic, el des­plaçament de la classe mit­jana ofe­gada a tri­buts, l'allu­nya­ment dels desen­ga­nyats i empo­brits ciu­ta­dans per una crisi devas­ta­dora, li pas­sa­ran fac­tura a Rajoy, i en eixa foguera, com les vídues hindús, qui sap si no perirà, per immo­lació, el PP que hem cone­gut fins ara, o la seva tre­mo­losa uni­tat interna.

L'absurda desig­nació a dit d'Aznar, assig­nant el lide­ratge a un Rajoy ina­pe­tent des del seu mina­ret, qüesti­ona la raó de ser del PP, que s'ha car­re­gat els seus històrics pro­ge­ni­tors, els més nota­bles líders, eli­mi­nant-los amb espasa d'acer (Rodrigo Rato) o mar­gi­nant els millors (Álva­rez-Cas­cos), o bé enter­rant-los amb impla­ca­ble fre­dor (Loyola de Pala­cio). Men­tres­tant, de les dei­xa­lles d'UCD s'ha cons­truït una alter­na­tiva (Luis de Gran­des, Mar­ga­llo, Javier Are­nas, Jorge Fernández Díaz et coe­te­ris). No és trist que en 35 anys el PP no hagi estat capaç de cons­truir un dis­curs, una alter­na­tiva intel·ligent per a Anda­lu­sia? No és absurd que el pes d'Are­nas hagi del­mat tan­tes voca­ci­ons polítiques aptes per aixe­car eixe dis­curs sens sor­tir del perímetre andalús? Com es pot pro­jec­tar ex novo un can­di­dat com Moreno Boni­lla quan s'ha arra­co­nat al magat­zem de la reserva una figura bri­llant i intel·ligent com Pimen­tel o una popu­lista –tan dema­goga com Susana Díaz– com era Villa­lo­bos?

El des­as­tre d'Anda­lu­sia és el pri­mer toc d'avís a una política errada, una estratègia equi­vo­cada del fan­tasiós andalús (!) Arri­ola, la prova del cotó del des­en­cant d'aquells que tan sols tro­ben en el PP de Rajoy moti­va­ci­ons uti­li­ta­ris­tes, buits doc­tri­nals i tebi­esa moral que mal­me­ten la substància a l'ofe­ri­ment. La sere­nor d'Albert Rivera els podrà, mal­grat les con­sig­nes del mètode elec­to­ra­lista anti­ca­talà (Ciu­ta­dans, uf!) o la nici­esa d'una Rita Bar­berá, valen­ci­ana sense valencià, que con­fon el fred de l'hivern amb “el calo­ret” dels gintònics. Així, no anem enlloc, amic Mari­ano.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia