El termòmetre unionista

L'acord entre el par­tit de govern, el prin­ci­pal par­tit de l'opo­sició i enti­tats sobi­ra­nis­tes de la soci­e­tat civil per defi­nir el full de ruta cap a la inde­pendència ha tor­nat a posar en movi­ment el procés. Evidències en aquest sen­tit són l'ampli ressò a la premsa inter­na­ci­o­nal i el reac­ti­va­ment de la caverna mediàtica i política espa­nyola. Hi ha un senyal addi­ci­o­nal, però, que posa de mani­fest que aquest cop hem enge­gat l'etapa defi­ni­tiva del procés. El mateix acord sig­nat implica un acte de sobi­ra­nia i l'inici de la des­con­nexió, perquè es pac­ten mesu­res i acci­ons que sobre­pas­sen clara­ment el marc legal espa­nyol. El senyal que ens diu que hem enca­rat la recta final és que la reacció no s'ha limi­tat a les habi­tu­als de Madrid i de les seves sucur­sals cata­la­nes. Aquest cop hem assis­tit a reac­ci­ons furi­bun­des per part de l'uni­o­nisme català, que veu que estem a punt se superar un punt de no retorn. D'aquí la reacció —per exem­ple— del sec­tor uni­o­nista d'ICV, que ha hagut de treure's defi­ni­ti­va­ment la careta. I sobre­tot l'exa­brupte del líder del PSC, Miquel Iceta, que va fer ser­vir penya-segats, pre­sons i els Fets d'Octu­bre per acti­var pors i dub­tes en la població cata­lana. Tot­hom es veu obli­gat a pren­dre par­tit, inclo­ent-hi UDC, que aviat es defi­nirà com a uni­o­nista o sobi­ra­nista. No hi ha cap més opció. És una línia cada cop més nítida que tra­vessa la soci­e­tat, i també els par­tits, que si no es defi­nei­xen veuen com els mili­tants es divi­dei­xen entre una opció o l'altra.