A vides salves

Durant bona part de l'edat mit­jana una ren­dició “a vides sal­ves” equi­va­lia a lliu­rar les armes a canvi de la vida dels vençuts. Així es feien els pac­tes i així s'incom­plien o es com­plien, segons les cir­cumstàncies. Al setge que Cam­brils va haver de supor­tar durant la guerra dels Sega­dors l'exèrcit de Felip IV va accep­tar aquesta con­dició de les auto­ri­tats locals i després va per­pe­trar una autèntica car­nis­se­ria. Per con­tra, la tropa de Felip V sí que va res­pec­tar la vida dels bar­ce­lo­nins, amb algu­nes excep­ci­ons dramàtiques, “com a escar­ment de patri­o­tes”, després que la ciu­tat es rendís. Les amar­gues parau­les que els cro­nis­tes cata­lans van dedi­car a la cava­lle­ria cas­te­llana d'Álvaro Suárez de Quiñones són aspres i sen­ti­des. Poc es podia espe­rar “dels espa­nyols”, escri­vien indig­nats.

Els epi­so­dis de la història –història recent, al cap­da­vall– sem­pre s'han de tenir en compte per enten­dre els moments actu­als. Per pre­ve­nir noves repe­ti­ci­ons. Les enques­tes i una certa sen­sació gene­ral enra­mada de manera interes­sada han fomen­tat la per­cepció de can­sa­ment al procés sobi­ra­nista. Els diri­gents del Par­tit Popu­lar, de Ciu­ta­dans i d'una amal­gama social reduïda però efec­tiva apro­fi­ten cada nova dada per pro­cla­mar-ne la mort. No és estrany, doncs, que en alguns ambi­ents es repes­qui ara la idea de la deno­mi­nada “ter­cera via”. La neces­si­tat d'arti­cu­lar una ren­dició “a vides sal­ves”. Per això alguns mit­jans engran­dei­xen les pro­pos­tes que es llan­cen des de pla­ta­for­mes mino­ritàries però repre­sen­ta­ti­ves de sec­tors soci­als econòmica­ment influ­ents, com ara el grup aple­gat sota la cor­recta defi­nició Puente Aéreo. Alguns se sen­ti­rien ben satis­fets si, sobre­tot, Artur Mas i Con­vergència Democràtica renun­ci­es­sin a “la deriva sobi­ra­nista” o “al deliri inde­pen­den­tista” a canvi de sal­var els qua­tre mobles que encara deco­ren l'auto­no­mia cata­lana.

Però aquesta intenció –més ben dit: aquest miratge– es dilu­eix davant ini­ci­a­ti­ves com el recurs que el Minis­teri d'Edu­cació ha pre­sen­tat al Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya o les dues sentències que acaba de fer públi­ques el Tri­bu­nal Suprem. Dues sentències que deter­mi­nen que l'ense­nya­ment del cas­tellà es fixi en el 25 per cent a les esco­les. Ni el govern de Mari­ano Rajoy ni els tri­bu­nals han atès les mil i una argu­men­ta­ci­ons que els han diri­git la Gene­ra­li­tat, el cos docent o les asso­ci­a­ci­ons de mares i pares dels alum­nes cata­lans. Ni el govern de Mari­ano Rajoy ni els tri­bu­nals han vol­gut con­si­de­rar la com­petència en aquest àmbit que han assu­mit tant el govern de Cata­lu­nya com el seu Par­la­ment. Perquè no es tracta de garan­tir el domini equi­ta­tiu dels dos idi­o­mes ofi­ci­als al final del cicle de secundària. Es tracta de cons­ta­tar i impo­sar una hege­mo­nia. De reduir el català als mínims que no puguin garan­tir-ne la sub­sistència. Es tracta de manar i d'obeir. De qui mana i de qui ha d'obeir.

Aques­tes i mol­tes altres cons­ta­ta­ci­ons, que s'acu­mu­len amar­ga­ment a còpia de deci­si­ons del Con­sell de Minis­tres, dei­xen ben clar que en aquest cas la ren­dició tam­poc es podria fer “a vides sal­ves”. Per molt que el govern de Rajoy i les més altes ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat insi­nuen que, si la majo­ria dels cata­lans renun­ci­es­sin a “la deriva” o “al deliri”, “es podria par­lar de tot”. No es podria par­lar de res. Perquè el PP ha assu­mit un model ter­ri­to­rial de l'Estat en què els poders autònoms fan de com­parsa. Davant l'evidència n'hi ha que addu­ei­xen l'espe­rança del canvi. Aquesta cor­rosió des­a­pa­rei­xe­ria si hi hagués un canvi de govern. Si gua­nyes­sin les pròximes elec­ci­ons gene­rals el PSOE o Pode­mos, per exem­ple. Una even­tu­a­li­tat impro­ba­ble; en pri­mer lloc, perquè no és això el que diuen les enques­tes i sego­na­ment perquè Pode­mos rebutja un pacte amb “la casta soci­a­lista”. Però, ni que així fos, en el millor dels casos tor­naríem al punt de par­tida. En llen­gua, en finançament, en inver­si­ons, en infra­es­truc­tu­res i en humi­li­ació. Això són vides sal­ves? L'única sal­vació segura és no ren­dir-se.