En què quedem?

Hi ha un àmbit en què Pablo Igle­sias no es mou a gust. L'aigua­moll naci­o­nal. Tota la doc­trina que ha ins­pi­rat el líder de Podem, que en apa­rença dipo­sita en la gent la plena volun­tat de deci­dir, s'obre com una magrana quan s'enfanga en el dilema Estat-nació. A Por­tu­gal, per exem­ple, Igle­sias res­pi­ra­ria com un peix dins de l'aigua. Allà només hi ha irri­ta­ci­ons “soci­als”. A Cata­lu­nya boqueja. Ací hi ha també coïssors naci­o­nals. Pot­ser aquest males­tar explica les con­tra­dic­ci­ons enca­de­na­des en què ha cai­gut l'agi­ta­dor de la Com­plu­tense. En un pri­mer moment, i fins a la con­sulta del 9-N, Podem defen­sava el dret a deci­dir dels cata­lans. Sense límits. “Urnes al car­rer!”, cla­ma­ven. Més tard, Pablo Igle­sias va modi­fi­car el dis­curs a mesura que les enques­tes li dona­ven més aire. Els cata­lans podrien deci­dir, al cos­tat d'“els altres espa­nyols” i sem­pre dins un procés cons­ti­tu­ent. Dijous de la set­mana pas­sada en una entre­vista radiofònica el líder de Podem va reta­llar més l'anhel. La llei és la llei, la Cons­ti­tució és sagrada i tot s'ha de plan­te­jar dins el marc legal i cons­ti­tu­ci­o­nal. Bíblic. Per con­tra, dos dies més tard, a Bar­ce­lona, al dis­tricte exso­ci­a­lista de Nou Bar­ris, Igle­sias repre­nia la fe ini­cial i pro­cla­mava: “Jo no vull que Cata­lu­nya se'n vagi d'Espa­nya, però el futur de Cata­lu­nya l'hau­ran de deci­dir els cata­lans.” La frase aqui­e­tava Ada Colau. Però expli­ci­tava la con­fusió i la con­tra­dicció. Bwana Igle­sias, els cata­lans poden deci­dir de debò o de fireta? En què que­dem?