Portabella «vs.» Puigcercós

Jordi Por­ta­be­lla acaba de fer una decla­ració solemne: en les elec­ci­ons per l'alcal­dia de Bar­ce­lona, donarà suport a la can­di­da­tura que obtin­gui més vots. Podem ima­gi­nar-nos diver­ses raons per les quals s'adopta aquest cri­teri, però al final només n'hi ha una de prin­ci­pal: salut democràtica, higi­ene, sen­tit comú, diguin-li com vul­guin. Hi ha nor­mes que no estan escri­tes, malau­ra­da­ment, però que no pel fet de no estar escri­tes són menys d'obli­gat com­pli­ment o com a mínim de res­pecte. El suport a la llista més votada és una d'elles. La intel·ligent lec­tura de la volun­tat popu­lar, sense vio­len­tar-la i sense des­fi­gu­rar-la a cops de des­patx, és una norma no escrita que es va vul­ne­rar en el pri­mer i en el segon tri­par­tit a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i que es pagarà car. No només en ter­mes de vots, sinó sobre­tot en ter­mes històrics: ha que­dat clar que hi ha un tipus de gent que només sap manar fent tram­pes. O, com a mínim, pas­sant-se pel folre les nor­mes del mínim sen­tit comú i arri­bant a pac­tes con­tra natura només per a la pròpia super­vivència. Això es paga. I es pagarà.

Puig­cercós no ha estat tan valent. No ha estat capaç d'adme­tre que el seu cri­teri és jus­ta­ment l'opo­sat, el de donar suport no pas a la llista democràtica­ment més votada sinó a aque­lla que més li con­vin­gui. O a aque­lla que més per­ju­di­qui el naci­o­na­lisme català majo­ri­tari, que ell creu que és el que li convé. Joan Puig­cercós, l'artífex de tot el des­as­tre que vivim des de fa quasi sis anys, ara és incapaç d'adme­tre que es va equi­vo­car i ha per­dut la seva última carta venent-se o més ben dit rega­lant-se per un absurd acord de finançament. Aquesta ERC ha per­dut la seva última via de retorn i ara ja només queda aguan­tar la sentència. Però hi hau­ria una altra pos­si­bi­li­tat, que és la que ha apun­tat Por­ta­be­lla, i que con­sis­teix a pen­sar en el futur en clau de cor­recció del tret. Mai més no fer cas omís de la lec­tura de la volun­tat popu­lar. Mai més menys­prear el mis­satge del votant, agradi més o agradi menys. Quan una per­sona demana macar­rons en un res­tau­rant i li por­ten una ama­nida, té dret a estra­nyar-se i fins i tot a enfa­dar-se: després, si no hi ha més remei, pot men­jar-se l'ama­nida. Però ep! Més val que l'ama­nida sigui excep­ci­o­nal­ment bona. Tan bona que faci obli­dar el desig de macar­rons.

I quan no és així, que es pre­pa­rin.