Dos estils

L'acu­sació que el Depar­ta­ment d'Inte­rior ha por­tat a l'Audi­en­cia Naci­o­nal –i que el jutge ha deses­ti­mat a instàncies de la fis­ca­lia– és greu. Molt inqui­e­tant. Que dos mem­bres del cos de la Policía Naci­o­nal aler­tes­sin el grup giha­dista de Saba­dell que els Mos­sos el vigi­la­ven exi­geix expli­ca­ci­ons, acla­ri­ments i res­pon­sa­bi­li­tats. Si no hi ha inves­ti­gació, totes les even­tu­a­li­tats que­den ober­tes. Pot­ser van actuar a instància pròpia, pot­ser esta­ven con­nec­tats amb els grups d'extrema dreta que es mouen entre el fona­men­ta­lisme, pot­ser ho van fer per una absurda com­petència entre cos­sos... O pot­ser es trac­tava de des­ba­ra­tar l'ope­ració per dei­xar en evidència la poli­cia cata­lana o, pit­jor encara, no impe­dir que hi hagués atemp­tats. Tot això pot ser i tot això cal saber. Però la fil­tració, en lloc de dei­xar pas a la inves­ti­gació, ha obert la magrana de la des­qua­li­fi­cació, l'arrogància l'amenaça. El minis­tre Fernández Díaz ha acu­sat la Gene­ra­li­tat de des­lle­ial­tat, irres­pon­sa­bi­li­tat i falta de sen­tit d'Estat. Ho ha fet ell, mem­bre del par­tit que va per­pe­trar la gran men­tida del segle –i la més peri­llosa– arran dels atemp­tats de l'11-M. També els sin­di­cats poli­ci­als espa­nyols han acu­sat els Mos­sos d'impro­vi­sar “històries inver­sem­blants que només exis­tei­xen al cap dels seus diri­gents polítics”. Per con­tra, el con­se­ller d'Inte­rior i els sin­di­cats cata­lans han actuat amb res­pon­sa­bi­li­tat i con­tenció. Són dos estils. Dos mons. I encara diuen que el peix és car i que hi ha massa este­la­des...