Llibertat condicionada

Hi ha un inde­pen­den­tisme estès i estrany que con­di­ci­ona. Con­di­ci­ona la mateixa inde­pendència al model social que se'n podria deri­var. És a dir, si el nou estat català és un estat on hi ha més pres­ta­ci­ons soci­als, l'esforç haurà pagat la pena. Si no, millor no fer-lo. Si el nou estat és d'“esquer­res”, ben­vin­gut. Si no, que es quedi al cove. Aquest inde­pen­den­tisme con­di­ci­o­nal, de nova planta, explica les con­vul­si­ons cons­ti­tu­ents que vivim. Cal defi­nir amb pèls i senyals una cons­ti­tució de l'estat català inde­pen­dent perquè molta gent abraci la causa. Això diuen i dema­nen. Però això no passa en cap altre lloc del món. No hi ha enlloc cap nació que vul­gui con­ver­tir-se en estat i que con­di­ci­oni la pre­tensió a les carac­terísti­ques del nou arte­facte ins­ti­tu­ci­o­nal. Ni
passa tam­poc en els estats cons­tituïts. S'atri­bu­eix a Anto­nio Cánovas del Cas­ti­llo la sentència “és espa­nyol el qui no pot ser una altra cosa”. I mal­grat això, els espa­nyols, els qui se'n sen­ten, no renun­cien a ser-ho
ni dema­nen l'agre­gació a França segons el color polític de qui governa o el model cons­ti­tu­ci­o­nal vigent.
Per això sob­ten tant decla­ra­ci­ons com la que ahir
va fer Ada Colau: “Dins Bar­ce­lona en Comú hi ha inde­pen­den­tis­tes, fede­ra­lis­tes, altres que no con­si­de­ren pri­o­ri­tari aquest debat i altres, com jo, que no sóc inde­pen­den­tista, però que podem donar suport
o no al procés sobi­ra­nista en funció de qui el lideri.” Si Colau apliqués la mateixa fórmula
a Espa­nya, fa cinc segles que hau­ria dei­xat
de ser espa­nyola.