La “cultura oficial”

Ahir, avui i demà és la festa major del meu poble, decla­rada pel govern de la Gene­ra­li­tat festa patri­mo­nial d'interès naci­o­nal, junt amb el ball dels cava­llets, els gegants i la mulassa. Aquesta exhi­bició folklòrica que atrau tanta gent, que és l'orgull i la gràcia dels vila­tans, l'excel·lent música i la joia de la festa ens por­ten el record entra­nya­ble de tots els avant­pas­sats que han ballat els cava­llets i han por­tat els gegants i la mulassa. En aquest record hi ha, per desgràcia avui obli­dada del tot, la figura i la per­so­na­li­tat d'un sant­fe­li­uenc irre­pe­ti­ble que va tenir gran fama i pre­di­ca­ment en aquest món de la música popu­lar. Es tracta de Ramon Paulís Pujol.

El que en podríem dir la “cul­tura ofi­cial” (i en aquesta cam­pa­nya elec­to­ral que aca­bem de patir s'ha vist altra vegada) no sol tenir gaire en compte les arrels i va direc­ta­ment a les fulles. La “cul­tura ofi­cial”, que és una cosa basada no sem­pre en raons de pes, vol resul­tats imme­di­ats, si pot ser mas­sius i espec­ta­cu­lars, sense tenir gaire en compte (sovint per des­co­nei­xe­ment) allò essen­cial o pri­mor­dial. És el cas del nos­tre des­co­ne­gut i menys­tin­gut per­so­natge Ramon Paulís Pujol (1879-1962). Es pot dir que gai­rebé ell tot sol va man­te­nir viva la flama de la tra­dició gegan­tera al nos­tre poble; els més grans el recor­dem amb ves­tit de vellut i bar­re­tina, amb el fla­biol i el tam­borí fent ballar els gegants allà sota els arbres del Firal. La història, però, és impor­tant i ve de lluny. Se sap que durant el dar­rer terç del segle dinou, a Bar­ce­lona, uns famo­sos gegants balla­ven a la plaça Nova, al so del fla­biol i el tam­borí. A par­tir de l'any 1948, el nos­tre Ramon Paulís hi tocava els dies 15 i 16 d'agost, i ja ho feia en la festa de Lleida, des de 1941. També va fer ballar durant anys els famo­sos gegants del Pi, aca­bats de recu­pe­rar. Que en aquell temps els ser­veis musi­cals de Paulís fos­sin sol·lici­tats des de tan lluny, alguna cosa volia dir. La pres­ti­gi­osa revista Des­tino va par­lar del nos­tre home ano­me­nant-lo “el decano de los fla­bi­o­lai­res”, i també en va par­lar exten­sa­ment La Van­guar­dia. Ramon Paulís Pujol, que havia tocat el fla­biol davant del rei Alfons XIII i del des­co­bri­dor de la peni­cil·lina, Ale­xan­der Fle­ming (que, entu­si­as­mat, li va dema­nar una dot­zena de peces quan ini­ci­al­ment només n'havia de tocar qua­tre), va morir el febrer de 1962 al seu poble natal, Sant Feliu de Palle­rols, on ballen, ahir, avui i demà, els cava­llets, els gegants i la mulassa.