Res essencial

En l'opinió majo­ritària, ens tro­bem als ini­cis d'una nova era política. A més de pre­tensiós, el judici equi­voca el sen­tit: si alguna cosa passa, en tot cas és que ens apro­pem al final d'un temps. No crec que cap repre­sen­tant entre els esco­llits tin­gui capa­ci­tat per lide­rar el canvi neces­sari, i és per això que dic que tot el que ve és cre­pus­cu­lar, perquè el recanvi de per­so­nes, i fins i tot de sigles, sem­pre s'ha produït en política, amb més o menys alda­rull, i amb més o menys inu­ti­li­tat des del punt de vista del sis­tema.

La raó que tot sigui essen­ci­al­ment el de sem­pre rau en el fet que les veri­tats del bar­quer ens couen massa; en aquest temps de rei­vin­di­cació de drets sense reco­nei­xe­ment d'obli­ga­ci­ons i res­pon­sa­bi­li­tats, qui ens digui que hem per­dut capa­ci­tat d'enfron­tar el dolor a cop d'analgèsic ens escan­da­litza tant com qui ens acusi de con­fon­dre de tenir molts títols uni­ver­si­ta­ris amb una bona pre­pa­ració acadèmica i tècnica. I a qui cri­ti­qui els més qua­li­fi­cats fent fàstic a hora­ris exte­nu­ants als ini­cis de la car­rera pro­fes­si­o­nal li direm favo­ra­ble a l'escla­vatge. Però el cert és que tot ple­gat té molt a veure amb el fet que hem esde­vin­gut incapaços de pen­sar un món on les sub­ven­ci­ons, en comp­tes de can­viar de des­ti­na­tari a cop de canvi de govern, sen­zi­lla­ment des­a­pa­re­guin per ser un con­cepte aber­rant més empa­ren­tat amb l'almoina que amb la soli­da­ri­tat. L'enèsima embo­li­cada és haver fet creure a la gent que pot com­prar-se un pis i després, si les coses no van bé (i de fet en molts casos han anat de pena), no pagar-lo.

La situ­ació actual no té res a veure amb el fet que una culta població hagi encer­tat el diri­gent que podrà lide­rar amb com­petència i capa­ci­tat de risc la reei­xida econòmica i (sobre­tot) moral que ha d'arri­bar. La dis­gre­gació del vot, la plu­ra­li­tat d'opci­ons esco­lli­des, parla més aviat de la incer­tesa, la des­con­fiança, la política de bar­ri­cada i el fron­tisme, la manca de capa­ci­tat per iden­ti­fi­car les solu­ci­ons, en la mesura que cap opció iden­ti­fica que la solució es troba en les per­so­nes i no en les seves ins­ti­tu­ci­ons. Per tant, difícil­ment aquesta època és l'inici de res, ans el final d'un món que, amb l'ull del gran germà ficant-se a totes les reu­ni­ons i amb els “con­fi­den­ci­als” dels dia­ris com a secció més lle­gida i menys con­tras­tada, ens adver­teix sobre la urgència del canvi.

Qui pensi sin­ce­ra­ment, no per con­que­rir votants a cop de papers impos­si­bles o sub­si­dis impro­ba­bles, que el pati­ment de la crisi d'aquí i d'ara ha estat bru­tal parla amb una pers­pec­tiva tan petita i miop com la que en mete­o­ro­lo­gia parla de l'estiu més calorós de la huma­ni­tat en el dar­rer quart d'hora. No recor­den el temps dels que van néixer en la post­guerra, o dels que la van viure amb plena consciència del que havien per­dut, dels mil cops que la vida ens recorda que cada pas fet és un con­sum d'ener­gia, perquè res és de franc i cap cosa fa més que trans­for­mar-se.

Si uns quants s'han lucrat sobre les esque­nes i les espe­ran­ces de molts, han de pagar perquè han estat enxam­pats en unes acti­tuds que són més trans­ver­sals del que sem­bla. Però si més enllà del càstig pre­sent i del con­trol futur, pen­sem que la solució es troba a tallar els peus de la ini­ci­a­tiva, a igua­lar la rica diferència entre talents i a igno­rar la irre­gu­lar dis­tri­bució de la volun­tat, si cre­iem que la solució rau en la màxima comu­nista de “cadascú segons la seva capa­ci­tat i a cadascú segons la seva neces­si­tat”, el món que avorrí Ste­fan Zweig o el que va hor­ro­rit­zar Ayn Rand, tan sem­blants pel que fa a muti­lar la lli­ber­tat, poden ser una rea­li­tat esperpèntica en un racó de la Medi­terrània del segle XXI, con­fir­mant-se així la meva hipòtesi de ser aquest el final d'un temps.