Til·la

Si els sobi­ra­nis­tes dedi­ques­sin tanta ener­gia a expli­car el què com n'abo­quen a dis­cu­tir el com, el procés esta­ria més clar que l'aigua. Cada acord es qüesti­ona milers de vega­des. I, evi­dent­ment, cada cop que s'obren les urnes sor­geix una allau de dub­tes. I molts ner­vis. Diu­menge no va ser cap excepció. L'ocasió ideal perquè els crítics a con­vo­car elec­ci­ons el 27-S tor­nes­sin a la càrrega. Però el com­promís d'Artur Mas és massa ferm per fer-se enrere. El mateix pre­si­dent ha dei­xat clar en una entre­vista amb Mònica Ter­ri­bas que, per part seva, es com­plirà. Per tant, toca til·la per als espe­rits ner­vi­o­sos.

La soci­e­tat cata­lana va res­pon­dre diu­menge a una lògica molt con­creta, la dels comi­cis locals. Amb la foto del 24-M a la mà es pot dir que els par­tits sobi­ra­nis­tes repe­tei­xen els resul­tats de les euro­pees i que crei­xen en relació amb les ante­ri­ors muni­ci­pals. A més, entre uni­o­nis­tes i sobi­ra­nis­tes ha apa­re­gut a l'esce­nari un nou per­so­natge que s'aixo­pluga sota sigles com ara Bar­ce­lona en Comú i que se sent molt còmode en una certa inde­fi­nició –tot i que la seva cap visi­ble, Ada Colau, es va apun­tar al sí i sí el 9-N.

Per tant, que tot­hom esti­gui tran­quil. Fal­ten just qua­tre mesos per a les elec­ci­ons. La cre­di­bi­li­tat del pre­si­dent, dels par­tits, del procés i de la política cata­lana es fona­menta en el fet que això sigui així. Toquen elec­ci­ons i tocarà que cadascú es defi­neixi, la qual cosa no està mala­ment. Ni les pres­si­ons de Madrid, ni el tre­mo­lor de cames d'alguns –dels quals fins i tot Duran es des­marca, si més no públi­ca­ment– no ho hau­rien de can­viar. Si no, que no s'hi hagues­sin embo­li­cat. Al final, el procés fun­ci­ona com una bici­cleta, un cop les for­ces sobi­ra­nis­tes han començat a peda­lar, no poden dei­xar de fer-ho perquè, en cas con­trari, la cas­ta­nya serà de cam­pi­o­nat. Això sí, peda­lar alhora –paraula clau– i en la mateixa direcció. I sub­mer­gits en til·la.