El doble eix

Hi ha dos eixos sobre els quals ha anat aguant-se, sovint en pre­cari, el procés sobi­ra­nista –ara inde­pen­den­tista– a Cata­lu­nya. El pri­mer és el “social”; el segon, el “naci­o­nal”. Com que per acon­se­guir sumar-hi prou gent, la majo­ria, cal ajun­tar dife­rents sen­si­bi­li­tats ideològiques, s'han acor­dat estratègies com­par­ti­des i s'han exclòs impo­si­ci­ons a fi d'anar-hi anant. Per ara ha estat més o menys fàcil. Els uns, els altres i els de més enllà dema­nen un estat “nou” amb més recur­sos i, per tant, amb més justícia social. Però n'hi ha que han anat més enllà i han dema­nat un procés cons­ti­tu­ent abans de la decla­ració d'inde­pendència per con­cre­tar el futur que vindrà. Fins i tot n'hi ha que con­di­ci­o­nen el seu suport al procés a la defi­nició de la “nova” soci­e­tat. Els equi­li­bris han estat i són pre­ca­ris. Encara ho poden ser més. Els resul­tats de les elec­ci­ons muni­ci­pals han des­per­tat l'eix “social”, que podria des­com­pen­sar el “naci­o­nal”. Esquerra Repu­bli­cana i la CUP han començat a pro­cla­mar que l'“esquerra inde­pen­den­tista” ha de ser la pedra angu­lar del procés. Con­vergència –encara més Unió, si s'hi deci­deix final­ment– és la “dreta” a la qual cal arran­car l'“hege­mo­nia”. La direcció del procés. Per si no n'hi hagués prou, uns altres cants de sirena, els de Podem, Cata­lu­nya en Comú, Procés Cons­ti­tu­ent i la monja For­ca­des, dema­nen pri­o­rit­zar el canvi social. Gua­nyar la guerra o fer la revo­lució va por­tar l'esquerra cata­lana i l'espa­nyola l'any 37 a la der­rota i a la con­tra­re­vo­lució.