Tot esperant Godot

Per a qual­se­vol interes­sat en la vida política, els resul­tats elec­to­rals del diu­menge pas­sat ens abo­quen a un esce­nari tan des­co­ne­gut com apas­si­o­nant. Res­so­nen moments de canvi i cadascú tria el seu refe­rent: la Soli­da­ri­tat Cata­lana de 1906; la revolta muni­ci­pa­lista i d'esquer­res de 1931; fins i tot l'ascens tran­quil del PSOE al poder, l'any 1982. Si el mateix senyor Aznar va gosar par­lar de Segunda Tran­sición per expo­sar el que sig­ni­fi­ca­ria l'entrada de la dreta al poder, l'any 1996, la mag­ni­tud de la Ter­cera s'albira incom­pa­ra­ble. Som en un esce­nari on la doble revolta d'esquer­res i sobi­ra­nista tants anys anun­ci­ada comença a pren­dre forma.

L'efecte de Podem cer­ta­ment ens parla d'una àmplia volun­tat rege­ne­ra­dora de base popu­lar i de la impos­si­bi­li­tat per part de l'esta­tus quo d'ama­gar la des­trossa social d'aquests dar­rers anys sota el dis­curs del crei­xe­ment econòmic. O aquesta recu­pe­ració ha arri­bat massa tard o el males­tar social ha estat massa pro­fund i dura­dor. Més a prop, els resul­tats de Bar­ce­lona posen en evidència la volun­tat d'una part impor­tant de la població de tren­car amb els par­tits al poder. De bus­car alter­na­ti­ves. D'apos­tar per mesu­res radi­cals o con­traintuïtives (sala­ris màxims de 2.200 euros per a polítics al càrrec, rota­ci­ons forçades en les cares visi­bles dels par­tits). Són temps de lide­rat­ges exem­pli­fi­ca­dors. Molt pro­ba­ble­ment renyits amb l'evidència de la gestió més ele­men­tal, pro­ba­ble­ment efímers i forçada­ment rota­to­ris, però cer­ta­ment exem­pli­fi­ca­dors. Inven­tem, doncs. Oberts a la nove­tat i amb bona pre­dis­po­sició. Tots ple­gats n'apren­drem força. Aquí un pri­mer error que s'albira: subs­ti­tuir el PP com a adver­sari polític del sobi­ra­nisme per Podem. Ni la visió de l'Estat; ni la volun­tat sin­cera de rege­ne­ració; ni el plan­te­ja­ment sobre el dret a deci­dir i els límits de la democràcia són els matei­xos ens uns i altres. La pos­si­bi­li­tat de pen­sar en can­viar d'inter­lo­cu­tors i començar de bell nou el diàleg com a mínim ja és una rea­li­tat.

I així arri­bem a l'altre titu­lar de les pas­sa­des elec­ci­ons, el que ens parla d'aquest nou sobi­ra­nisme plu­ral i del paper de CiU en el procés. El pro­blema que CiU tota sola haurà de resol­dre és el de res­si­tuar les expec­ta­ti­ves. El mateix pre­si­dent Mas posava l'èxit elec­to­ral en el doble objec­tiu de gua­nyar a Cata­lu­nya i man­te­nir l'alcal­dia de Bar­ce­lona. El pri­mer objec­tiu s'ha asso­lit amb un des­gast rao­na­ble. Pel que fa al segon, el truc de vin­cu­lar el procés sobi­ra­nista, amb el 27-S i amb els resul­tats de Trias ha fet més mal que bé als par­ti­da­ris del procés. Recor­dem nova­ment que a Cata­lu­nya, amb una par­ti­ci­pació més gran que fa qua­tre anys, l'incre­ment de vots sobi­ra­nis­tes es de més 300.000, que s'incre­menta el seu pes en les dipu­ta­ci­ons i que en la xifra ante­rior no s'inclo­uen els par­ti­da­ris d'un replan­te­ja­ment pro­fund de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya no inclo­sos en l'entra­mat ERC-CiU-CUP. La senyora Colau, sense anar més lluny.

El mis­satge pro­fund per al sobi­ra­nisme és que ha arri­bat l'hora dels grans movi­ments. Podem ha sabut cons­truir aquesta base trans­ver­sal. La CUP i ICV, lide­rant o con­fluint-hi, també. Com suc­ce­eix als estats en aquest món glo­ba­lit­zat nos­tre, el que es perd en sobi­ra­nia, en capa­ci­tat de con­trol directe sobre la pròpia agenda política, es gua­nya en influència, en capa­ci­tat de trans­for­mar la rea­li­tat. Ara arriba el torn a ERC i CiU, i es miri per on es miri la referència d'aques­tes dues for­ma­ci­ons només pot ser la de la cen­trista Soli­da­ri­tat Cata­lana. Es pot dir el par­tit del pre­si­dent o com es vul­gui. Poca sigla de par­tit enmig i sí unes poques idees clares. Són faves comp­ta­des.