Els pobres en l'esperit

Això de ser vell no és cap mala cosa men­tre no facis bullir massa el tupí, aca­bes jugant a fut­bol amb els records i amb els records més seri­o­sos.

Se m'ha acu­dit això dels pobres en l'espe­rit que algú apro­fita per tenir calés dient que no els té cap “apego peca­mi­noso”. I un be negre, la pela és engan­xi­fosa, i ves que he recor­dat Napoleó.

Com tocava, va gua­nyar totes les bata­lles menys la dar­rera, aquell home que s'havia posat la corona impe­rial ell mateix als nas­sos del Papa, ara estava en un illot que ningú no sap on és i trac­tat amb tot el menys­preu que és capaç de tenir un anglès. Par­lant d'aquest paio va trac­tar Napoleó amb tanta cru­el­tat que tor­nat a Angla­terra després de la mort de l'empe­ra­dor, les famílies nobles no el salu­da­ven.

En aques­tes, l'heroi vic­toriós en tan­tes bata­lles tenia paper i ploma per escriure el Memo­rial de Santa Helena, una peça única en la lite­ra­tura mun­dial i on l'home vic­toriós a Aus­ter­litz demos­tra la seva veri­ta­ble gran­desa.

Vençut, empre­so­nat, mal­trac­tat, menys­preat en la seva dig­ni­tat d'home i sen­tint-se tirat, nogens­menys que al cubell de les escom­bra­ries, va donar la mesura de si mateix no per­dent l'honor jus­ta­ment dels homes que se sen­ten nus i pobres, no perquè els falti la teca sinó perquè els han negat la mesura de per­so­nes.

La nuesa el torna a la infan­tesa dient que el jorn més feliç de la seva vida havia estat el de la pri­mera comunió. Cal recor­dar que l'home arri­bat a empe­ra­dor i tot, sem­pre va ser un vai­let de família amb sa mare de matrona i els ger­mans i les ger­ma­nes fent bons casa­ments o rega­lant-los un reg­nat com aquell qui regala una lla­mi­na­dura. I ell que havia fet ballar la conga al Papa, con­fessa que men­jar papes és molt indi­gest. I així va morir. He triat l'exem­ple de Napoleó jus­ta­ment perquè està tan llunyà i estrany. Hau­ria pogut triar mossèn Cinto, però encara em fa mal com els pro­homs de la cle­ri­ca­lla van dei­xar pobre d'espe­rit aquell home geni­al­ment infantívol, glòria del país, ver­go­nya per als cler­gues solem­nes i més ver­go­nya per als poe­tras­tes que l'igno­ren.

Ep, m'aturo.