Opinió

Escales avall

El Sr. Duran havia arribat al capdamunt d'una escala social que ell es pensava que era feta de marbre de Carrara, però que en realitat amb prou feines era una escala de gat

-Si deixa la política, es dedi­carà a fer la tesi doc­to­ral... i a la docència?

- I de què viuré? Què men­jaré? De la docència?

- Home, es podrà gua­nyar la vida una per­sona bri­llant com vostè...

- La docència... pobres pro­fes­sors... ho pas­sen molt mala­ment, no gua­nyen prou. Per tant, no en tin­dria prou.

L'artífex de les pre­gun­tes va ser Mònica Ter­ri­bas a El matí de Cata­lu­nya Ràdio, l'octu­bre del 2013. I l'artífex de les res­pos­tes va ser el senyor Josep Antoni Duran i Lleida, el qual, no només pixava fora de test, sinó que mos­trava públi­ca­ment la seva inep­ti­tud política, ja que, mal­grat estar més de tres dècades reme­nant les cire­res, no ha estat capaç de pro­cu­rar que els pro­fes­sors tin­guin un sou digne. És clar que una cosa és reme­nar cire­res i una altra de molt dife­rent és tallar el bacallà, tot i que durant aquests anys ell hagi cre­gut ser un cap d'ala allà a Madrid.

El sr. Duran, que fa esti­ra­bots cada dos per tres (ha reco­ne­gut públi­ca­ment tenir mal caràcter), reclama seri­e­tat (tot just ell!) tot car­re­gant con­tra com­panys seus de par­tit. L'exem­ple: Antoni Cas­tellà, que en aquest diari va gosar dir (oh, blasfèmia!) que el nos­tre pro­ta­go­nista tenia la mateixa posició que García-Mar­ga­llo refe­rent a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Duran va mos­trar la seva indig­nació tot piu­lant a Twit­ter, mal­grat haver cri­ti­cat sem­pre fer política per aquest mitjà. Ho fa contínua­ment, però ell afirma que no.

És molt trist obser­var com no s'adona que sí que fa ser­vir els matei­xos argu­ments que el PP. És trist con­tem­plar com ha acon­se­guit fer-se tan antipàtic que fins i tot la gent del seu propi par­tit ja no el suporta més.

No s'ha ado­nat del canvi gene­ra­ci­o­nal del país. Amb la pers­pec­tiva històrica que tenim, es nega a veure (encara!) que la seva famosa ter­cera via és una via morta. No arriba a capir que la seva “mode­ració” no és res més que un intent des­es­pe­rat d'afer­rar-se a la pol­trona com un reietó d'ope­reta barata que mira d'aguan­tar-se la corona men­tre tot al seu vol­tant s'ensorra.

“Els collons de la inde­pendència, tota l'estona pre­gun­tant pel mateix!”, es quei­xava a un peri­o­dista. I després es dol que a casa nos­tra li diguin boti­fler. A Madrid, també l'insul­ten. Pobre Duran. Se sent incomprès i tan­ma­teix és incapaç d'enten­dre que els cata­lans des­per­tem de segles d'auto­des­trucció i ofus­cació men­tal molt ben ordida.

Al cap­da­vall, tot ple­gat és una qüestió d'esta­tus. El Sr. Duran havia arri­bat al cap­da­munt d'una escala social que ell es pen­sava que era feta de mar­bre de Car­rara, però que en rea­li­tat amb prou fei­nes era una escala de gat. I les esca­les solen tenir una carac­terística curi­osa: ser­vei­xen per a pujar i també per a bai­xar. I conei­xent això, un sap quan s'hi pot enfi­lar, i quan ha arri­bat l'hora de dava­llar-ne. I en aquest segon cas tens dues mane­res de fer-ho: bai­xar amb dig­ni­tat o bé que algú et foti esca­les avall.

Com que no vull mai mal a ningú, des de la meva humil posició des­clas­sada, reco­ma­na­ria al Sr. Duran que, mal­grat el sou paupèrrim de pro­fes­sor, tingués el cap­te­ni­ment de tor­nar a la docència i es dediqués, per exem­ple, a ense­nyar la savi­esa d'Epi­cur, un filòsof molt lluny d'inci­tar a l'orgia com molts es pen­sen. L'eru­dit de Samos ens va mos­trar el camí de l'art de la sim­pli­ci­tat, de retro­bar gra­ti­fi­ca­ci­ons modes­tes: una con­versa amb un amic, una par­tida d'escacs, una ves­prada musi­cal pre­nent un te fred, un bon pa amb tomàquet per esmor­zar... o bé ense­nyar a reci­tar al poeta llatí de pen­sa­ment epi­curi, Lucre­cia, el qual ens va dei­xar per a la poste­ri­tat aques­tes parau­les: “Què hi fa si en una casa no hi lluu l'argent ni hi ha refle­xos d'or en els cabi­rons ben tallats? La natura no troba a fal­tar aquests luxes quan podem repo­sar amb amics damunt de l'herba tova, arran d'un cor­rent d'aigua i a l'ombra d'un arbre per un cost mínim. I encara millor si no hi ha tem­pesta i l'estació de l'any som­riu esquit­xant de flors tota la prada.”

Si n'hi ha encara, de coses per apren­dre i ense­nyar, Sr. Duran!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia