Reptes per a Colau

D'entrada, és obvi que el pri­mer repte del govern d'Ada Colau, el repte que els seus elec­tors però els bar­ce­lo­nins en gene­ral volen que sigui pri­o­ri­tari, és el com­pli­ment del pla de xoc. Bar­ce­lona en Comú ha mar­cat un seguit d'acci­ons que ha de com­plir entre el dar­rer tri­mes­tre del 2015 i el pri­mer del 2016 i que ha xifrat en 160 mili­ons d'euros. Aquest pla inclou el foment de l'ocu­pació –amb la cre­ació de 2.500 llocs de tre­ball direc­tes–, garan­tir els ser­veis bàsics –aquí hi ha habi­tatge, ali­men­tació, sub­mi­nis­tra­ments...–, revi­sar pri­va­tit­za­ci­ons i pro­jec­tes con­tra­ris al bé comú i l'audi­to­ria de tota la ins­ti­tució.

Admès que això, i gover­nar el dia a dia, és el pri­o­ri­tari, hi ha altres rep­tes que no són menys impor­tants. En pri­mer lloc, bus­car com­pli­ci­tats. El pri­mer car­tipàs de Colau ho deixa prou clar: hi ha set àrees pen­dents de cobrir. Gover­nar l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona amb onze regi­dors és una tasca gai­rebé impos­si­ble. Calen acords, dins o fora del govern. Per això, els ponts amb ERC –sem­bla que prou sòlids– i amb el PSC –sem­bla que menys–. Però també caldrà tro­bar l'equi­li­bri. Tot i anun­ciar el suport en temes de ciu­tat, a ningú se li escapa que CiU, C's i el PP no juga­ran al joc de Colau. I la CUP tam­poc quan aquest joc fa tuf de model Bar­ce­lona. I, en aquest punt, caldrà man­te­nir la cohesió interna. Això, és cert, és més fàcil des del govern. Bar­ce­lona en Comú era un expe­ri­ment que s'hau­ria des­fet com un terròs de sucre en l'opo­sició. Ara no, però caldrà tre­ba­llar perquè les opi­ni­ons contràries que, segur, expres­sa­ran els dife­rents col·lec­tius que l'inte­gren no afec­tin el fun­ci­o­na­ment de la ins­ti­tució. I això, amb el debat sobi­ra­nista sobre la taula, un debat que importa un rave a una part del seu elec­to­rat, no serà fàcil. I encara hi ha un dar­rer repte: saber comu­ni­car, arri­bar a la gent. Pots tenir un govern que faci coses, que solu­ci­oni pro­ble­mes, però cal que el públic se n'assa­benti. Aquest és pot­ser el més fàcil si real­ment hi ha una nova manera de fer política.