Rivals clars

Quan sem­blava que el ven­tall elec­to­ral del 27-S es for­ma­ria par­tit a par­tit, can­di­da­tura a can­di­da­tura, les tàcti­ques de cada for­mació s'afi­la­ven per dei­xar els adver­sa­ris res­pec­tius ferits i tom­bats al voral. I cada un de nosal­tres es pre­pa­rava per esco­llir el seu cavall de bata­lla. Ara, l'asso­li­ment del pacte per la can­di­da­tura sobi­ra­nista unitària, majo­ritària­ment desit­jada pels cata­lans que aspi­ren a ser comp­tats com a ciu­ta­dans d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, ha sim­pli­fi­cat la tria i ha induït a una eufòria tan necessària com tram­posa. D'un dia a l'altre, la força de la uni­tat apa­reix com una pico­na­dora que ha de fer el camí sense atu­ra­dor i els adver­sa­ris són con­si­de­rats poc més que una anècdota o, fins i tot, amics mal­grat la dis­crepància. Pot­ser és un efecte deri­vat de la col·lec­ti­vit­zació cívica de la política que fins ara han pro­ta­go­nit­zat orga­nit­za­ci­ons tan­ca­des, però és difícil com­par­tir aquest cri­teri, mate­ri­a­lit­zat en afir­ma­ci­ons de l'estil de “Cata­lu­nya sí que es pot” i la CUP no són els adver­sa­ris a batre. Sí que ho són. Els eco­so­ci­a­lis­tes perquè apos­ten per un con­fe­de­ra­lisme capi­cua del d'Unió i con­flu­ent amb l'odi anti­con­ver­gent de Pode­mos. Una fra­ter­nal uni­ver­sa­li­tat que bres­sola els drets de tots els pobles menys el dels cata­lans a pro­cla­mar-se inde­pen­dents. No s'ado­nen que es fiquen al cau de la morena i no adme­ten que només els cohe­si­ona la con­veniència elec­to­ra­lista. I els cupai­res perquè, renun­ci­ant a sumar, sim­ple­ment res­ten.

Cal afe­gir-los tots, per tant, a les files dels adver­sa­ris. Com el PP i Ciu­ta­dans, que són par­ti­da­ris de retor­nar Cata­lu­nya al 1974, o el PSC i UDC, que la dei­xa­rien espe­rant una intan­gi­ble resur­recció. Tàcti­ca­ment, no és bo con­si­de­rar que cap rival sigui petit ni amic. I, de fet, la millor manera de res­pec­tar-lo és pro­po­sar-se vèncer-lo amb la mateixa força i la mateixa cru­el­tat que si fos el més gran a què mai s'hagi enfron­tat. La gene­ro­si­tat és una qua­li­tat per després de la bata­lla. Abans, és un defecte. Com ho seria pen­sar que la bon­dat de la causa sobi­ra­nista farà gua­nyar tota sola la cam­pa­nya.