Sous

No entenc què els ha aga­fat ara a la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació d'expli­car que l'Ángel Corcóste­gui, del San­tan­der Cen­tral His­pano, cobra 106 mili­ons d'euros l'any. O que l'Alfonso Cor­tina en cobra 20 de Rep­sol i que Manuel Pizarro, d'Endesa, en cobra 12. Jo, amb els sous de la resta de la gent, no m'hi penso pas posar. Ja s'ho faran si l'Isi­dre Fainé cobra 1 milió d'euros cada any o en Josep Maria Nin, tres. No vull ni saber-ho. Perquè vist així, el pobre pre­si­dent Vilert només cobra 98.000 euros bruts cada any de la Dipu­tació i si fan memòria li van mun­tar un sidral. Mirin si n'és, de barata, la cosa pública. Per tant, no penso pas caure en la trampa d'expli­car-los que hi ha vice­pre­si­dents de la Dipu­tació que en cobren 70.000 l'any, o que hi ha coor­di­na­dors de grup i asses­sors –d'aquells que ni hi van– que en cobren 52.500 o 44.800. El nou pre­si­dent de Caixa Girona ha vol­gut donar exem­ple i ha anun­ciat que s'ha reta­llat el sou a la mei­tat. Ara només cobra 90.000 euros anu­als de la caixa, i un petit incen­tiu d'uns 30.000 euros del Con­sorci. Però pen­sin que pot­ser l'expre­si­dent rane­java als 200.000. Ni ho sé. Per no saber no sé ni si el direc­tor gene­ral en cobra 300.000 o 400.000. I no vull ni saber si és cert que un con­se­ller del CAC –orga­nisme de gran uti­li­tat, ja ho saben– cobra 130.000 euros l'any. Jo, en aquesta bata­lla dels sous, ja ho veuen, no hi penso ni entrar. Em sem­bla indig­nant.