La Montserrat no pot voltar

Les cam­pa­nes són un ele­ment cab­dal a Mataró, per la festa major però també durant tot l'any. Elles, majes­tu­o­ses des del cam­pa­nar de Santa Maria, tenen els ulls fits en la ciu­tat com a por­ta­do­res de notícies. Però anem a pams i fem les pre­sen­ta­ci­ons per a la gent que encara no les cone­gui. Coro­nant el cam­pa­nar –i tocant de manera automàtica– hi ha la Madrona i la Can­delària. La pri­mera toca els quarts, és una cam­pana del segle XVI i està afi­nada en la nota si. La Can­delària és l'encar­re­gada de fer saber les hores a la ciu­tat, està afi­nada en re i la seva cons­trucció data del 1821. Més avall, a la part cen­tral del cam­pa­nar s'hi troba el con­junt de cam­pa­nes que es toca manu­al­ment. Mirant en direcció a Lla­va­ne­res hi ha la Juli­ana i la Sem­pro­ni­ana. Elles, estàtiques, es toquen mit­jançant aquell trit­lleig carac­terístic i cons­tant que se sent de fons durant tots els tocs. La més petita de les dues és la Sem­pro­ni­ana, pesa uns 120 qui­los i dóna la nota fa. La seva inse­pa­ra­ble Juli­ana és una mica més grossa, pesa 220 qui­los i d'ella en surt el do. L'ali­ne­ació cam­pa­nera la com­ple­ten les tres gros­ses, les que vol­ten manu­al­ment com rara­ment es fa a Cata­lu­nya, donant-li un sen­tit propi. I és que al cam­pa­nar de Mataró les pro­ta­go­nis­tes es toquen a l'estil valencià. La Carme mira a mar, està afi­nada en la i fa uns 420 qui­los. La Miquela, la més grossa de totes, mira a la ciu­tat en direcció a Bar­ce­lona i és la que es pot con­tem­plar des de la plaça de Santa Maria. Pesa 1.094 qui­los i dóna un re. Enmig hi ha la Mont­ser­rat, que mereix un capítol a part. Amb 1.000 qui­los de pes i afi­nada en mi, mira a mun­ta­nya i enguany és notícia per dos motius. El pri­mer és d'heme­ro­teca, ja que ahir va fer just 30 anys que, per la Bar­ram i men­tre vol­tava, es va tren­car l'eix que la sub­jecta a la paret i va caure al mig del cam­pa­nar. Pot­ser va ser per la inter­secció de les patro­nes de la ciu­tat, Juli­ana i Sem­pro­ni­ana, que no va haver-hi cap ferit de gra­ve­tat. Ara, la Mont­ser­rat torna a ser notícia perquè fa unes set­ma­nes, men­tre vol­tava, se li va tren­car el batall, però tam­poc va pro­vo­car cap ensurt de gra­ve­tat. Aquesta cam­pana és la que més volta, ja que cada dis­sabte és l'encar­re­gada de fer el toc ordi­nari, jun­ta­ment amb el trit­lleig de la Juli­ana i la Sem­pro­ni­ana, i pre­ci­sa­ment va ser durant aquest toc que se li va tren­car el batall.

Ahir era el dia de les cam­pa­nes: Bar­ram i poste­rior repi­cada. Tot ple­gat mitja hora d'inten­si­tat sonora acom­pa­nyada dels mor­te­rets dis­pa­rats des de l'Hort del Rec­tor. Però de les tres cam­pa­nes gros­ses n'hi va haver una que no va poder vol­tar: la Mont­ser­rat. Man­cada del seu millor aliat, el batall, va haver de fer la repi­cada sent tocada amb una maça manu­al­ment. Sobre la taula hi ha un pro­jecte del bis­bat de repa­ració i ade­quació de les cam­pa­nes de Santa Maria per empren­dre pròxima­ment, sem­pre a expen­ses del finançament que es pugui tro­bar. Men­tres­tant, ni Les San­tes d'enguany ni els clàssics tocs d'ordi­nari dels dis­sab­tes seran el mateix sense el so carac­terístic de la Mont­ser­rat. De moment, ella ha de res­tar immòbil men­tre les seves com­pa­nyes seguei­xen donant guerra.

Ara, els dis­sab­tes, la Mont­ser­rat s'ha de con­for­mar en silenci a mirar com la Miquela la subs­ti­tu­eix fins que pugui tenir un nou batall.