Orgull i prejudici

Man­lle­vant a Jane Aus­ten el títol de la seva cèlebre novel·la, un pudent orgull i un estràbic pre­ju­dici és el que des­til·len unes recents parau­les de Soraya Sáenz de San­ta­maría sobre la llista unitària de les elec­ci­ons del 27-S. Que la cosa pica molt a Madrid en dona­ria fe el der­matòleg més inex­pert. La vice­pre­si­denta del govern, amb esguard alte­rat i ges­tu­a­li­tat massa bellu­ga­dissa, pot­ser per l'esmen­tada coïssor epidèrmica o per aque­lla indig­nació tan natu­ral en el pre­po­tent con­tes­tat, va ofe­rir, cui­nat amb des­deny i iro­nia, el seu pastís sobre la llista, de la qual en des­taca la guinda dels semi­pen­si­o­nis­tes. En un sol con­cepte va con­den­sar així les idees de decre­pi­tud, dependència de l'Estat bene­fac­tor i qui sap també si raqui­tisme humà en tant que semi­ciu­ta­dans. En con­trast, és clar, amb la vigo­rosa joven­tut de la vice­pre­si­denta i l'alta pro­duc­ti­vi­tat de l'aris­tocràcia fun­ci­o­na­rial a la qual per­tany.

També sem­bla que a alguns fun­ci­o­na­ris prin­ci­pes­cos i peri­o­dis­tes no menys impe­ri­als els per­tany –com a l'escor­pit l'ús de l'agulló– una llen­gua molt esmo­lada res­pecte a un dels jocs més entre­tin­guts: el pim-pam-pum con­tra el català.

Amb motiu de les sag­nants esquei­xa­des que sem­blava que cau­sa­ria en la pell de brau el dar­rer i sub­ver­siu Esta­tut de Cata­lu­nya, vaig col·lec­ci­o­nar els anys 2010 i 2011 algu­nes con­si­de­ra­ci­ons que glo­ri­o­ses plo­mes hispàniques ens dedi­ca­ven. El poste­rior canvi de pai­satge (el salt del turó de l'Esta­tut al cim de la inde­pendència) va acon­se­llar-me per qüesti­ons de salut posar fi a un col·lec­ci­o­nisme que esde­ve­nia acce­le­ra­da­ment tòxic. D'aquest abun­dantíssim pomell puc ofe­rir al lec­tor flo­re­tes com les següents:

– “Cata­lu­nya lleva tocándo­nos el escroto desde hace más de tres décadas y, encima, la culpa es nues­tra. O sea, nos roban, nos insul­tan, per­si­guen nues­tra len­gua y encima la culpa es nues­tra” (César Vidal, 2-4-2011).

– “Es el odio naci­o­nal casi simi­lar al odio racial de los nazis” (María Cla­ver, 1-4-2011).

– “España es a par­tir de ahora una colo­nia de los naci­o­na­lis­tas cata­la­nes” (César Vidal, 28-6-2010).

– “Char­nego acom­ple­jado, inde­se­a­ble, cana­lla, rata nau­se­a­bunda, inmundo, cínico de mierda, impre­sen­ta­ble, pen­dejo mise­ra­ble, cernícalo, energúmeno” és el que dedica en un sol arti­cle Alfonso Ussía a Carod-Rovira a ABC el 28-1-2004.

– “Fac­has son los nazi­o­na­lis­tas, con zeta de nazis, que obli­gan a doblar películas y a uti­lit­zar idi­o­mas vernáculos en las boti­gas” (Sánchez Dragó, 6-7-2010).

– “El Esta­tuto impone a los cata­la­nes un régimen político despótico, sin con­trol, que deses­ta­bi­li­zará los ter­ri­to­rios ape­te­ci­dos por el pan­ca­ta­la­nismo:Valen­cia, Bale­a­res y parte de Aragón” (Oscar Elía, 20-7-2010).

– “La pequeñez de qui­e­nes optan a la Pre­si­den­cia de la Gene­ra­li­tat, por la derecha o por la izqui­erda, es tan noto­ria que incita a la abs­tención y,si se pro­fun­diza, a la emi­gración” (Manuel Martín Fer­rand, 12-11-2010).

– “Una vez que el esta­dito catalán ha redu­cido el sexo y el amor, últi­mos reduc­tos de la indi­vi­du­a­li­dad, a eflu­vios y malas babas de putos y gol­fos, pre­ten­den hacer lo mismo con el ámbito público. En Cataluña y pronto en toda España, todo será devo­rado y deglu­tido por la cha­ba­ca­nería del infecto naci­o­na­lismo catalán en cual­qui­era de sus ver­si­o­nes esca­tológicas” (Aga­pito Maes­tre, 19-11-2010).

I que­den mol­tes més cites i molt més punyents.