El teu reflex

Posant-me a la pell d'Espa­nya, o de l'Estat, o dels espa­nyols, o com li vul­gueu dir: l'opció A, la més òbvia, és negar la major. Argu­men­tar que tot és ficció, que el procés sobi­ra­nista és arti­fi­cial i ins­ti­gat, que els greu­ges són inven­tats i que (per des­comp­tat) la inde­pendència és impos­si­ble. Tot molt legítim, molt bé. Ho entenc molt i molt bé i és una opció que podria arri­bar a fun­ci­o­nar. Però hi ha una altra opció, que és la més sana quan una cosa et falla (encara que cre­guis que és una injustícia): “Què he fet jo mala­ment?”

Què ha fallat? Què falla? Es podria haver fer millor? I davant això hi ha els par­ti­da­ris del fede­ra­lisme, o de les ter­ce­res vies, que encara argu­men­ten que tot­hom s'ha equi­vo­cat radi­ca­lit­zant les seves posi­ci­ons. Que hi ha una via del mig, una entesa pos­si­ble. Jo con­fesso el meu escep­ti­cisme res­pecte a això, no perquè cre­gui que no es puguin pro­po­sar fórmu­les fede­rals o con­fe­de­rals o mix­tes que siguin ben vàlides i rao­na­bles: sinó perquè crec que el pro­blema és un altre. Jo sóc un deter­mi­nista. Defenso les tesis de Prat de la Riba, de Gaudí i de Pujols, i per tant crec (vull dir sé), i ho he pro­vat d'expres­sar en diver­sos arti­cles, que el pro­blema no té a veure amb finançament ni amb com­petències. Ni amb fórmu­les d'estat ori­gi­nals, o concòrdies i refor­mes cons­ti­tu­ci­o­nals que puguin durar (no ho nego) molts i molts anys. No té res a veure amb això, que ja admeto que està molt bé. Però és que ni tan sols té a veure ben bé amb la inde­pendència, mireu què us dic. Crec de debò que el pro­blema és que Cata­lu­nya i Espa­nya no estan fetes l'una per l'altra. Tant si con­vi­uen com si deci­dei­xen dei­xar de con­viure.

Hi ha coses que no són raci­o­nals, ni nego­ci­a­bles. Poden ama­gar-se o nego­ciar-se o ges­ti­o­nar-se durant un temps, però no tota la vida. La unió és impos­si­ble si només es basa en el que toca, en les lleis, en la pla­ni­fi­cació, en el que convé a les dues parts perquè l'alter­na­tiva és massa incerta o massa dolo­rosa. Crec sin­ce­ra­ment que Cata­lu­nya i Espa­nya no tenen el que han de tenir entre elles. I encara diré més: que tots els con­vi­dats a la festa ho veuen. No ja per cap greuge o error, sinó per natu­ra­lesa. Per manera de ser. Perquè ser d'una manera i no d'una altra no és una cosa que es pugui cor­re­gir pro­me­tent la lluna o la como­di­tat o fins i tot la fide­li­tat eterna. Un és com és. I si acon­se­guei­xes veure-ho, i mirar-te al mirall i saber com ets, encara que siguis un boig o un sen­ti­men­tal, o algú que “es muy suyo” (com diuen), en aquest moment en què ho veus, ales­ho­res t'ho per­do­nes tot i ho per­do­nes tot. Crec que és el que Cata­lu­nya ha vist ara, mal­grat els dub­tes i el dolor i els vai­vens: que en veri­tat vol fer una altra cosa. Que en veri­tat sem­pre ho ha vol­gut. I que, a més, no pot evi­tar voler-ho.

Va suc­ceir fa un segle i aflora sem­pre que pot: la veri­tat no sem­pre tri­omfa, és cert, però sí que sem­pre acaba sent veri­tat. I per tant quan hi ha les con­di­ci­ons ade­qua­des, és a dir quan arriba la pri­ma­vera i el des­glaç, la tendència natu­ral és ser com un és i no d'una altra manera. No parlo només de llen­gua i ban­de­res sinó també de manera de fer, de viure, de sen­tir i de com­par­tir. Vull dir que no sé què espe­rem. No sé què espe­res. No sé de què tens por. Ara ja saps que fra­cas­sar no hau­ria d'espan­tar-te, perquè qual­se­vol hivern, per dur que sigui, tor­narà a pas­sar. I tard o d'hora ens tor­na­rem a tro­bar cara a cara. Toparàs amb el teu mirall. I et veuràs capaç de qual­se­vol cosa per acon­se­guir ser qui ets.