‘El imperio de la ley'

Aques­tes dar­re­res set­ma­nes assis­tim, amb més insistència que mai, a l'apel·lació al com­pli­ment i el res­pecte a les lleis en relació amb el procés elec­to­ral con­vo­cat per al 27 de setem­bre. Des d'un punt de vista teòric i genèric es tracta, natu­ral­ment, d'un argu­ment impe­ca­ble. Vist, però, més de prop i amb una pers­pec­tiva més tan­gi­ble es veu ben clar que aquesta uti­lit­zació de la llei és espúria: es tracta de fer ser­vir la llei com una amenaça i no com una garan­tia.

Nor­mal­ment, i des de centúries enrere, les lleis són per com­plir-les i fer-les com­plir, per res­pec­tar-les, apli­car-les i modi­fi­car-les sem­pre que l'evo­lució de la soci­e­tat així ho reclami. Aquí, en canvi, sem­bla que la llei s'apli­qui amb cri­te­ris dis­cre­ci­o­nals i dis­cri­mi­na­to­ris. Val per a uns i no val per a uns altres; val per a deter­mi­nats temes i no ser­veix de res per a uns altres. La llei inter­pre­tada d'aquesta manera acaba en el des­pres­tigi de prin­ci­pis que són fun­da­ci­o­nals del sis­tema democràtic: l'estat de dret i la segu­re­tat jurídica.

En el ter­reny de les for­mes, la pre­va­lença del dret es manté com un fet adqui­rit: així, per exem­ple, el decret de con­vo­catòria de les elec­ci­ons del 27-S s'ha fet ina­ta­ca­ble per evi­tar cap escletxa jurídica i, no fa gai­res set­ma­nes, una gran majo­ria de regi­dors i regi­do­res, amb fórmu­les diver­ses, van jurar o pro­me­tre els seus càrrecs per “impe­ra­tiu legal”. És un reflex atàvic de res­pecte per la llei. Però aquest res­pecte ha expe­ri­men­tat un des­gast enorme i, avui, l'abús de la llei com a eina de coacció o el con­sen­ti­ment tàcit de deter­mi­nats com­por­ta­ments allu­nyats de la llei n'ha des­vir­tuat el sen­tit i aca­bem tenint la impressió que les lleis són molt més una nosa que no pas un ser­vei neces­sari.

L'Estat s'ha eri­git en el prin­ci­pal ene­mic de l'estat de dret. L'amenaça de el impe­rio de la ley val per a Cata­lu­nya, però no val per als incom­pli­ments de la llei con­tra Cata­lu­nya, ni per als atacs que es per­pe­tren con­tra Cata­lu­nya amb rela­tiva freqüència. Déu me'n guard de prac­ti­car un estil vic­ti­mista dels que cre­uen que tot el món està con­tra Cata­lu­nya. No. Sim­ple­ment dic que ata­car Cata­lu­nya no compta, ata­car l'Esta­tut no compta, incom­plir l'Esta­tut no compta, als ulls dels actu­als diri­gents de l'Estat; tenen vares de mesu­rar dife­rents. Incom­plir la dis­po­sició addi­ci­o­nal 3a de l'Esta­tut per a la liqui­dació de 2008 no és cap il·lega­li­tat, mal­grat que l'any 2008 l'Esta­tut era ple­na­ment vigent i, en el seu moment, la comissió bila­te­ral i la comissió d'infra­es­truc­tu­res en un acte en dos dies con­se­cu­tius vali­des­sin la xifra de 750 mili­ons d'euros.

La nos­tra soci­e­tat assis­teix amb per­ple­xi­tat a l'apo­te­osi de la cul­tura del sub­sidi i de la dis­cre­ci­o­na­li­tat, de la con­des­cendència amb tota mena de deman­des que reben tèbies res­pos­tes posi­ti­ves abans que fer val­dre, jus­ta­ment, els argu­ments de l'estat de dret. Es con­va­li­den com­por­ta­ments, acti­tuds, manca de valors, i es per­ver­teix el mateix sen­tit pro­fund de la noció de segu­re­tat jurídica. La pre­sumpció de com­por­ta­ments anòmals, d'enri­qui­ments sob­tats, de finançaments irre­gu­lars, de paga­ments de com­ple­ments, de cobra­ment de comis­si­ons, no és objecte de la menor pre­o­cu­pació i només es prac­tica el des­men­ti­ment sis­temàtic. Passa el mateix, situ­ats en un altre ter­reny, amb d'altres admi­nis­tra­ci­ons que igno­ren que el millor camí no admet dre­ce­res i que una llei nova eli­mina la vella. La impu­ni­tat de la pre­sumpta violència legal de l'Estat avala altres violències.

Contrària­ment, doncs, als que esgri­mei­xen la llei com una arma, l'ús de la llei com un argu­ment hau­ria de ser­vir per situar el con­flicte en el ter­reny impres­cin­di­ble de la democràcia i de la sobi­ra­nia, i en el ter­reny del diàleg civi­lit­zat i posi­tiu, lluny de les ame­na­ces.

Avui la soci­e­tat cata­lana encara un repte major i, per un camí o un altre, caldrà mesu­rar la tem­pe­ra­tura de Cata­lu­nya amb relació a la volun­tat, o no, d'esde­ve­nir inde­pen­dents, i la soci­e­tat espa­nyola haurà d'assu­mir igual­ment el repte d'enca­rar una nova rea­li­tat que ha sor­git sobre­tot per la tos­su­de­ria dels que han negat sis­temàtica­ment a Cata­lu­nya el caràcter de comu­ni­tat naci­o­nal i el con­junt de drets que tot això com­porta.