Pisos

Dar­re­ra­ment estan apa­rei­xent una suc­cessió d'infor­mes que afir­men que la cons­trucció s'està recu­pe­rant. No com en els millors moments de la febre del totxo, quan aquest sec­tor repre­sen­tava el 15% del PIB de l'Estat, però sí prou perquè es comen­cin a veure algu­nes grues, sobre­tot a Bar­ce­lona. Aquesta és la gran para­doxa: com és pos­si­ble que s'esti­guin cons­truint més habi­tat­ges, quan al nos­tre país tenim encara milers i milers de pisos buits?

Al marge de l'embo­lic que repre­senta que molts d'aquests pisos esti­guin embar­gats o embar­dis­sats en pro­ces­sos judi­ci­als, l'expli­cació rau en el fet que molts estan cons­truïts en llocs poc atrac­tius. Natu­ral: l'habi­tatge no es feia per satis­fer un dret ni una neces­si­tat social bàsica, sinó per espe­cu­lar i enri­quir-se ràpida­ment. De manera que ara la cons­trucció s'ha tor­nat, per dir-ho d'una altra manera, molt més selec­tiva. Es busca un lloc idoni per fer una cons­trucció que atraurà una demanda sol­vent. Una demanda que pugui pagar preus com­pa­ra­ti­va­ment ele­vats. I, sovint, la cons­trucció comença quan tota l'obra està com­pro­mesa.

Les enti­tats bancàries han après la lliçó. Tot i que, també dar­re­ra­ment, apa­rei­xen anun­cis ofe­rint hipo­te­ques, ara es mira amb lupa el sol·lici­tant. S'han aca­bat les ale­gries i el recurs als avals cre­uats. Per dir-ho clara­ment, les enti­tats que no van fer bé la seva feina o estan mor­tes o estan absor­bi­des. Les que han que­dat han après la lliçó.

I a on ens porta tot això? Que, almenys durant uns quants anys, no tor­na­rem a veure ni viure alguns exces­sos del pas­sat. Durant quant de temps? Poc. El gran eco­no­mista John Ken­neth Gal­braith va avi­sar que la memòria davant els des­as­tres finan­cers és molt curta. De manera que els lec­tors més joves no s'han d'estra­nyar si d'aquí a uns anys els inten­ten ven­dre un piset amb la cançoneta aque­lla de “No, si els preus dels pisos no bai­xen mai!”.