Opinió

Ombres d'estiu

Begur de Vinyoli

Vaig reco­llir amb admi­ració el número 6 de la revista El procés, dedi­cat a Joan Vinyoli. Admi­ració per fer pos­si­ble la revista, per l'edició impe­ca­ble i, un cop vist el sumari del número 6, per la mul­ti­pli­ci­tat de veus reu­ni­des per reflec­tir “la poli­cro­mia enllu­er­na­dora d'una figura humana que sovint des­con­certa”. Aques­tes parau­les entre come­tes poden lle­gir-se a l'edi­to­rial, brevíssim, que clou així: “Encara podem pre­gun­tar-nos qui era Joan Vinyoli, més que mai.”

Sense poder sor­tir a pas­se­jar en una tarda plu­josa, vaig tor­nar al sumari deci­dint començar per un text de Miquel Martín. No va ser una decisió aleatòria. Ho vaig fer perquè el títol, Begur de Vinyoli, anun­cia una apro­xi­mació a la relació del poeta amb el poble on visc a l'estiu. Vinyoli hi va esti­ue­jar del 1954 al 1978, any en què, con­va­les­cent d'una trom­bosi cere­bral, va escriure aquests ver­sos de Cer­cles: “No sé què tenen de ter­ri­ble les vacan­ces: com un fantàstic ter­ratrèmol immi­nent.”

No faig vacan­ces, però aquests ver­sos m'estre­mei­xen igual­ment. I penso que no sé si els esti­ue­jants són cons­ci­ents del ter­ratrèmol immi­nent.

Miquel Martín comença el seu bell text evo­cant les visi­tes diàries que feia Teresa Sas­tre, “la dona d'en Vinyoli”, a l'estanc de Begur en què ell hi tre­ba­llava quan era un ado­les­cent. La dona s'asseia en un tam­bo­ret i la feia petar amb la mes­tressa de l'estanc, que sé que es deia Gra­ci­eta. Va ser a l'estanc que un altre poeta, Joa­quim Horta, li va donar un poe­mari de Vinyoli. Una ini­ci­ació llu­mi­nosa en un poeta que a l'agost del 1954, el seu pri­mer estiu a Begur, va escriure en una carta a uns amics: “La vista des de Sant Ramon, amb núvols en ter­mes pròxims i totes les coses netes, reta­lla­des, de colors bru­nyits, cada verd, cada blau, cada groc pre­ci­sos i un dar­rer fons, pàl·lid, on ful­gia com un dia­mant l'estel ves­pertí, era d'aque­lles coses que ja no s'obli­den.” Quan va aca­bar de ploure, vaig sor­tir a pas­se­jar i vaig pas­sar davant de Sant Ramon. Sei­xanta anys després, tot i les edi­fi­ca­ci­ons que embru­ten el pai­satge, la vista con­ti­nua essent ino­bli­da­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia