Ombres d'estiu
Muts de por
Llegia un passatge de ‘La senyora Dalloway' relatiu a Septimus Warren Smith, que, passats cinc anys després de tornar de les trinxeres de la I Guerra Mundial, és incapaç de comunicar la seva experiència, de fer pràcticament res, de parar atenció a la seva esposa Rezia, que, per ell, va abandonar Itàlia i viu a Londres, que detesta. De fet, el passatge descriu com pateix Rezia l'entotsolament de Septimus. No ho pot suportar més: “Hauria preferit que fos mort. No podia quedar-se asseguda al seu costat quan ell tenia la mirada fixa d'aquella manera sense veure-la i feia que tot fos espantós, el cel i l'arbre, els nens que jugaven arrossegant els seus cotxets, fent sonar un xiulet, caient per terra.” I, a més, no pot parlar-ne amb ningú. Virginia Woolf, a través de la veu narrativa, fa que Rezia pensi: “L'amor et condemna a la solitud.” Amb Septimus, “que ja no era ell”, no pot parlar-ne. Ni amb ningú: com pot explicar què li passa quan no ho sap i el doctor li diu que no té res, que no està malalt? Llegint-ho vaig pensar en una pregunta de Walter Benjamin: “No se'n van adonar, durant la guerra, que la gent tornava muda del camp de batalla?” I després van persistir a no donar-hi importància, a dir que no tenien res perquè no es veia cap òrgan afectat. Dels traumes d'aquella guerra, en van haver d'escriure els poetes, com ara Wilfred Owen i George Sherston, que hi van combatre. O Virginia Woolf, que, amb les seves crisis mentals, es reconeixia en la “bogeria” dels que van tornar de les trinxeres.
Llegia, doncs, aquest passatge de La senyora Dalloway quan algú a prop meu llegia un article a propòsit del 69è aniversari de la matança perpetrada a Badajoz per les tropes franquistes quan van entrar-hi: la xifra de morts és indeterminada (de mil a dos mil persones assassinades) perquè mai s'ha arribat a investigar-ho! Per què aquest acarnissament? Milers de jornalers de Badajoz havien ocupat terres que no es cultivaven. Qui ho llegia m'ho va explicar i em va dir que ho escrivís: per fer-ne memòria. I fent-ho penso en els supervivents que, atemorits, no van explicar-ho. Muts de por.
