La immortalitat

Un dels temes més gra­vi­ta­to­ris en la lite­ra­tura és el de la immor­ta­li­tat. En con­tra del que podríem sos­pi­tar en un pri­mer ram­pell, la immor­ta­li­tat –tal com majo­ritària­ment ha estat abor­dada des de la lite­ra­tura– no sol ser una bene­dicció sinó una con­demna. La lle­genda del jueu errant, per exem­ple, ha ins­pi­rat mol­tes obres literàries. Aquesta figura mítica ens remet a una per­sona que es va negar a ofe­rir aigua i des­cans a Jesu­crist quan el fill de Déu, debi­li­tat pel mar­tiri, car­re­gava la creu camí del Cal­vari. Per aquesta manca de com­passió, Déu el cas­tiga a “vagar erràtica­ment” fins al retorn de Crist a la terra. Des d'ales­ho­res el jueu errant, un espec­tre de carn i ossos, ha estat vist en les més diver­ses èpoques i a molts llocs: a Viena, Praga, París, Flaçà, Istan­bul...

En un dels seus viat­ges mera­ve­llo­sos, Gulli­ver visita l'illa de Lugg­nagg, on viu una raça de per­so­nes immor­tals, els struld­bruggs. En un prin­cipi, encara sense enten­dre la diferència que hi ha entre l'eterna joven­tut i la impos­si­bi­li­tat de morir, Gulli­ver admira ingènua­ment els struld­bruggs: con­si­dera que, gràcies a la seva con­dició immor­tal, són éssers alli­be­rats de qual­se­vol estrall, con­sa­grats única­ment a atre­so­rar conei­xe­ments i vir­tuts al llarg del seu peri­ple vital ina­ca­ba­ble. La rea­li­tat, però, és que els struld­bruggs, després de com­plir 30 anys, patei­xen eter­na­ment les xacres de la vellesa: dolor, fatiga, malen­co­nia, malal­tia, oblit.

La immor­ta­li­tat –igual que cer­tes feli­ci­tats– podria no ser una pro­tecció, sinó un error abraçat con­fi­a­da­ment. De vega­des les per­so­nes enve­gem el temps de l'ani­mal, un pre­sent abso­lut, abas­se­ga­dor. Com la gos­seta Kare­nin de la novel·la La insos­te­ni­ble lleu­ge­resa del ser, de Kun­dera. Kare­nin pateix un càncer. Els seus amos, Tereza i Tomáš, com­pro­ven aba­tuts com Kare­nin s'està morint. Li posen una injecció letal perquè no pateixi. I en el moment de l'últim sos­pir acos­ten els ros­tres al davant dels ulls de la seva gossa esti­mada. Volen que mori amb la seva imatge estam­pada a la retina. Han entès que poden ofe­rir-li el pri­vi­legi d'un trànsit que no té cap ésser humà: fer que la mort quedi fixada “sota l'apa­rença dels qui estima”.