Independència no reconeguda?

Veneçuela, el Riu de la Plata, Xile i Perú havien decla­rat la inde­pendència o n'havien ini­ciat el camí, a començaments de la segona dècada del segle XIX. Quina va ser la res­posta espa­nyola? “El man­te­ni­mi­ento com­pleto de las Américas y el afi­an­za­mi­ento defi­ni­tivo de la tran­qui­li­tat tra­di­ci­o­nal, será la obra de algu­nos meses”, pro­nos­ti­cava un docu­ment ofi­cial de Madrid per aque­lles dates. Una cla­ri­vidència que no sem­bla haver variat gaire en els dos segles poste­ri­ors. “Cuba no será nunca inde­pen­di­ente”, asse­gu­rava el pre­si­dent del govern Cánovas del Cas­ti­llo al Congrés dels Dipu­tats de Madrid el 1896. És ben sabut que Espa­nya no va ofe­rir l'auto­no­mia recla­mada per Cuba fins que la secessió no va ser irre­ver­si­ble. També es cone­guda l'ordre del 22 de març de 1820, que dis­po­sava que “las pro­vin­cias de ultra­mar pue­den lle­var a les Cor­tes los Dipu­ta­dos que eli­gi­e­ran”, quan la inde­pendència dels nous estats ame­ri­cans ja era un procés sense retorn. Encara més ridícula va ser la pre­tensió espa­nyola en el cas de l'Argen­tina, per exem­ple, a qui va voler impo­sar —sense èxit— la con­dició d'assu­mir deu­tes espa­nyols rela­tius a Amèrica poste­ri­ors a la decla­ració d'inde­pendència de 1816. Espa­nya no va accep­tar la sobi­ra­nia argen­tina fins l'any 1863, quan feia dècades que les prin­ci­pals potències ja ho havien fet. Tot ple­gat ens ha de ser­vir per tenir clar que no podrem espe­rar res de cap nego­ci­ació amb Madrid. A par­tir del 28-S, hau­rem de tirar pel dret.