La columna
Vergonya
Ara m'adono per què em costa tant parlar de la política; el fet és que, tot i els anys passats, encara gràcies a Déu, tinc alguna cosa d'aquell minyó que feia la caricatura de tothom i n'exposava unes quantes a la festa major de Matadepera. Tombant-les per ací, en la gloriosíssima Merkel, per més que em freni, hi veig una gallina politana. I no cal dir que en el respectable Rajoy hi trobo aires i cresta de pollastre. Tot això és perquè acabo de veure la sessió del nostre, diguem-ne, Parlament, que, per més que hi faci, ho trobo un teatre de titelles que van fent ganyotes mentre el president Mas gasta una saliva que em sembla inútil per explicar-se a grans tirats i a peces menudes com només ell ho sap fer. Vergonya a vendre.
No puc oblidar aquell sidral tenebrós en el qual els nostres parlamentaris van actuar d'inquisidors de poc gruix contra tota la família Pujol. Una feta que deuria ser única en la història. Vergonya a vendre.
El Mestre Rajoy, que no deu dormir de tant rumiar com fer la punyeta als catalans, va tenir un acudit com si fóssim als temps del Torquemada. Va enviar la Guàrdia Civil entrant a sac en les dependències de Convergència per trobar-hi qualsevol rastre de corrupció. Dit de banda, no deuria trobar-hi res. Vergonya a vendre.
Qualsevol carallot amb una mica de seny es podia imaginar que tots els partits polítics, o almenys els més de casa, estarien en contra d'aquest ultratge a la llibertat dels catalans. En el seu teatre de titelles i sigui com sigui, els nostres polítics, amb un ressentiment que mai no podré entendre, es van posar de la banda del Rajoy exigint al nostre president que s'expliqui i trencant aquell fonament de la convivència en la qual tot bitxo és innocent si no li demostren el contrari. El polític ha de creure que té raó, però no tota la raó, ha d'acceptar que hi ha gent que no pensen com ell i no són uns ximples. Per acabar. La política és un joc de clatellades a teva i meva, però cal molt bon humor per no viure ressentit. I llestos.
