anàlisi
Un plat és un plat...
Divendres passat, en aquesta mena de roda de premsa míting en què s'ha convertit la dels divendres del govern espanyol, que teòricament és per informar de les decisions del Consell de Ministres, la vicepresidenta i portaveu repetia que sigui quin sigui el resultat de les eleccions d'avui, no variaran en absolut la seva posició i que aplicaran la llei amb totes les seves conseqüències. Bé, això, que a priori sempre se sol dir, segons quin sigui el resultat d'avui, es fondrà com un sucre en una tassa de cafè. El problema d'ells és que si avui l'independentisme assoleix el 50% dels vots, tot aquest procés deixa d'estar a mans de Madrid i passa a Brussel·les i a Berlín, no en tinguin cap dubte. I ja saben el poder de convicció que tenen, que dos partits enfrontats de seguida es posen d'acord per reformar la Constitució.
Aquesta campanya, que hom anomena la “campanya de la por”, ha arribat a nivells inversemblants d'imprudència. Hem assistit a casos propis del segle IX i primers del XX que molts de nosaltres mai havien viscut. Casos com el d'Almirall, que com a empresari indiqui als seus treballadors el sentit del seu vot, només ho sabíem per haver llegit la història.
Recordo que vaig posar com a exemple de resposta elegant la de l'expresident de Seat quan en una pregunta sobre el tema, va dir: “Nosaltres només sabem fer cotxes.” S'imaginen si Josep Lluís Bonet hagués dit: “Nosaltres només sabem fer cava.” O Antonio Gallardo Carreras, d'Almirall: “Nosaltres només sabem fer medicaments” o les entitats financeres... Simplement defensar el que suposo que són els seus objectius fundacionals. O que l'imprudent Luis M. Linde, que en lloc d'haver-se de desdir (estic segur que per indicació del BCE) l'endemà de dir aquella barbaritat, hagués dit la veritat i que podia assegurar l'estabilitat financera. O és que amb tot aquest procés algú han escoltat una sola paraula de qui és el màxim responsable de tot el sistema financer de la zona euro, Mario Draghi? És amb actituds com la de Linde que hom s'adona de la benedicció que tenim que el BCE assolís totes les atribucions del Banc d'Espanya. Ah! i si no fos que les declaracions segurament eren induïdes per «la Moncloa, en un país normal, a hores d'ara Linde ja seria l'exgovernador del Banc d'Espanya. I no em vull ni imaginar el concepte que tenen d'ell ara tots els seus companys del BCE. El desprestigi és insalvable. Però ja sabem que malgrat la filosofia de Rajoy, que un plat és un plat i una tassa és una tassa, de vegades els plats volen ser tasses, i quan això passa, es provoca el conflicte.
El manifest de la banca prenent posicions clarament en política ha provocat una ferida gran entre certes entitats i els seus clients i m'atreveixo a dir que és una ferida més emocional que no pas de desconfiança, perquè avui la gent té informació prou àmplia i de prestigi per destriar-la de la fullaraca política. I entre tots hem de fer els possibles per refer aquests vincles emocionals perquè si el resultat és l'indicat i prou clar per anar a Ítaca, necessitem tothom. També hem de tenir clar que aquest viatge és conduït per gent assenyada i de molt de prestigi, i que el camí està molt preparat des de fa temps. Això augura una singladura molt més suau del que els profetes de les desfetes ens pronostiquen. I no tardarem gaire a veure com s'imposarà l'estratègia del pacient amb el dentista, quan li diu: “Oi que no ens farem mal?” Fins ara tota l'artilleria ens apuntava a nosaltres, però ja començaran a fer números i comptes i potser observaran que les debilitats espanyoles són molt importants per afrontar un procés no pactat. Aquesta mateixa setmana el ministre Luis de Guindos va reunir-se amb els responsables de fons d'inversió que tenen deute espanyol per tranquil·litzar-los i va quedar clar que el problema el veien amb la “deuda del Reino de España”. També aquesta setmana han hagut de reconèixer que les pensions són una obligació del govern espanyol fins i tot amb una independència de Catalunya, perquè són obligacions contretes amb l'individu. Imaginin-se un exemple, que pot ser real: un guàrdia civil o un militar, que s'ha retirat després de molts anys de servei, i viu a Catalunya on hi té tota la família; per quina raó deixaria de cobrar la pensió d'Espanya? I l'exemple encara el podem posar més a l'extrem: si tingués família a França i anés a viure a França, per què allà la cobraria i vivint a Catalunya no? Quin absurd defensar això, no? Les mentides tenen aquest problema, que són de recorregut curt.
Avui és un dia important, segurament un dels més importants de la nostra vida, així que alerta, no ens despistem, i recordem en els moments clau de triar bé que un plat és un plat i una tassa és una tassa.
