Opinió

anàlisi

Un plat és un plat...

Diven­dres pas­sat, en aquesta mena de roda de premsa míting en què s'ha con­ver­tit la dels diven­dres del govern espa­nyol, que teòrica­ment és per infor­mar de les deci­si­ons del Con­sell de Minis­tres, la vice­pre­si­denta i por­ta­veu repe­tia que sigui quin sigui el resul­tat de les elec­ci­ons d'avui, no vari­a­ran en abso­lut la seva posició i que apli­ca­ran la llei amb totes les seves con­seqüències. Bé, això, que a pri­ori sem­pre se sol dir, segons quin sigui el resul­tat d'avui, es fondrà com un sucre en una tassa de cafè. El pro­blema d'ells és que si avui l'inde­pen­den­tisme asso­leix el 50% dels vots, tot aquest procés deixa d'estar a mans de Madrid i passa a Brus­sel·les i a Berlín, no en tin­guin cap dubte. I ja saben el poder de con­vicció que tenen, que dos par­tits enfron­tats de seguida es posen d'acord per refor­mar la Cons­ti­tució.

Aquesta cam­pa­nya, que hom ano­mena la “cam­pa­nya de la por”, ha arri­bat a nivells inver­sem­blants d'imprudència. Hem assis­tit a casos pro­pis del segle IX i pri­mers del XX que molts de nosal­tres mai havien vis­cut. Casos com el d'Almi­rall, que com a empre­sari indi­qui als seus tre­ba­lla­dors el sen­tit del seu vot, només ho sabíem per haver lle­git la història.

Recordo que vaig posar com a exem­ple de res­posta ele­gant la de l'expre­si­dent de Seat quan en una pre­gunta sobre el tema, va dir: “Nosal­tres només sabem fer cot­xes.” S'ima­gi­nen si Josep Lluís Bonet hagués dit: “Nosal­tres només sabem fer cava.” O Anto­nio Gallardo Car­re­ras, d'Almi­rall: “Nosal­tres només sabem fer medi­ca­ments” o les enti­tats finan­ce­res... Sim­ple­ment defen­sar el que suposo que són els seus objec­tius fun­da­ci­o­nals. O que l'impru­dent Luis M. Linde, que en lloc d'haver-se de des­dir (estic segur que per indi­cació del BCE) l'endemà de dir aque­lla bar­ba­ri­tat, hagués dit la veri­tat i que podia asse­gu­rar l'esta­bi­li­tat finan­cera. O és que amb tot aquest procés algú han escol­tat una sola paraula de qui és el màxim res­pon­sa­ble de tot el sis­tema finan­cer de la zona euro, Mario Draghi? És amb acti­tuds com la de Linde que hom s'adona de la bene­dicció que tenim que el BCE assolís totes les atri­bu­ci­ons del Banc d'Espa­nya. Ah! i si no fos que les decla­ra­ci­ons segu­ra­ment eren induïdes per «la Mon­cloa, en un país nor­mal, a hores d'ara Linde ja seria l'exgo­ver­na­dor del Banc d'Espa­nya. I no em vull ni ima­gi­nar el con­cepte que tenen d'ell ara tots els seus com­panys del BCE. El des­pres­tigi és insal­va­ble. Però ja sabem que mal­grat la filo­so­fia de Rajoy, que un plat és un plat i una tassa és una tassa, de vega­des els plats volen ser tas­ses, i quan això passa, es pro­voca el con­flicte.

El mani­fest de la banca pre­nent posi­ci­ons clara­ment en política ha pro­vo­cat una ferida gran entre cer­tes enti­tats i els seus cli­ents i m'atre­veixo a dir que és una ferida més emo­ci­o­nal que no pas de des­con­fiança, perquè avui la gent té infor­mació prou àmplia i de pres­tigi per des­triar-la de la fulla­raca política. I entre tots hem de fer els pos­si­bles per refer aquests vin­cles emo­ci­o­nals perquè si el resul­tat és l'indi­cat i prou clar per anar a Ítaca, neces­si­tem tot­hom. També hem de tenir clar que aquest viatge és conduït per gent asse­nyada i de molt de pres­tigi, i que el camí està molt pre­pa­rat des de fa temps. Això augura una sin­gla­dura molt més suau del que els pro­fe­tes de les des­fe­tes ens pro­nos­ti­quen. I no tar­da­rem gaire a veure com s'impo­sarà l'estratègia del paci­ent amb el den­tista, quan li diu: “Oi que no ens farem mal?” Fins ara tota l'arti­lle­ria ens apun­tava a nosal­tres, però ja començaran a fer números i comp­tes i pot­ser obser­va­ran que les debi­li­tats espa­nyo­les són molt impor­tants per afron­tar un procés no pac­tat. Aquesta mateixa set­mana el minis­tre Luis de Guin­dos va reu­nir-se amb els res­pon­sa­bles de fons d'inversió que tenen deute espa­nyol per tran­quil·lit­zar-los i va que­dar clar que el pro­blema el veien amb la “deuda del Reino de España”. També aquesta set­mana han hagut de reconèixer que les pen­si­ons són una obli­gació del govern espa­nyol fins i tot amb una inde­pendència de Cata­lu­nya, perquè són obli­ga­ci­ons con­tre­tes amb l'indi­vidu. Ima­gi­nin-se un exem­ple, que pot ser real: un guàrdia civil o un mili­tar, que s'ha reti­rat després de molts anys de ser­vei, i viu a Cata­lu­nya on hi té tota la família; per quina raó dei­xa­ria de cobrar la pensió d'Espa­nya? I l'exem­ple encara el podem posar més a l'extrem: si tingués família a França i anés a viure a França, per què allà la cobra­ria i vivint a Cata­lu­nya no? Quin absurd defen­sar això, no? Les men­ti­des tenen aquest pro­blema, que són de recor­re­gut curt.

Avui és un dia impor­tant, segu­ra­ment un dels més impor­tants de la nos­tra vida, així que alerta, no ens des­pis­tem, i recor­dem en els moments clau de triar bé que un plat és un plat i una tassa és una tassa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia