Aznar

José María Aznar és un per­so­natge pecu­liar. Un cas­tellà sec, d'intran­sigència inqui­e­tant i auto­e­xigència malal­tissa. És curiós el cri­da­ner con­trast que pre­senta enfront la mur­ri­e­ria gallega de Mari­ano Rajoy, que no dis­si­mula la man­dra a l'hora d'afron­tar els pro­ble­mes. Allà on l'un exhi­beix una segu­re­tat granítica i mirada escru­ta­dora, l'altre ofe­reix un fes­ti­val de titu­beig i una onada de tics.

És fàcil ima­gi­nar-se Aznar a la fun­dació FAES enfi­lant-se per les parets davant de cadas­cun dels errors tàctics de Rajoy, fins que un dia, satu­rat de tanta incom­petència, esclata. Això ha pas­sat aquesta set­mana. I l'explosió d'ira s'ha traduït en un comu­ni­cat.

Un text de tres pàgines, amb titu­lar i sis des­ta­cats. El des­ta­cat és una manera tipogràfica de tra­duir el que en llen­guatge oral serien crits. I què crida Aznar a Rajoy? Entre altres coses, que el PP està en una posició com­pro­mesa, que ha estat incapaç de repre­sen­tar les for­ces cons­ti­tu­ci­o­nals a Cata­lu­nya, que ja és el cinquè cop que rep a les urnes, i que “el procés seces­si­o­nista con­ti­nuarà i con­ti­nuarà més radi­ca­lit­zat perquè els més radi­cals tenen més força”.

L'expre­si­dent té raó. És una anàlisi freda, mal­grat l'atac d'ira. Però també sug­ge­reix sor­ti­des, sense con­cre­ci­ons però amb avi­sos pre­o­cu­pants: cal rea­fir­mar l'ordre cons­ti­tu­ci­o­nal i “no hi pot haver dub­tes, ni pel qui rep el mis­satge ni pel qui ha de donar-lo”. Per tant, ja n'hi ha prou d'extra­vagàncies tipus ter­ce­res vies o nous pro­ces­sos de nego­ci­ació. A parer seu, arriba l'hora de “rear­mar” els movi­ments cons­ti­tu­ci­o­nals.

El to bel·licós no és casual, perquè, com ell mateix recorda, la pri­mera regla de la política és que perds les bata­lles que no lliu­res. I és evi­dent que Aznar mai hau­ria defu­git aquesta bata­lla. Tan evi­dent com que no està dis­po­sat a man­te­nir-se amb els braços ple­gats davant la pas­si­vi­tat de Rajoy.