Paolo Conte i Manel

Sem­pre he pen­sat que vam ser edu­cats per ser car­de­nals, gent capaç de con­tro­lar els sen­ti­ments, de seguir la litúrgia sense impro­vi­sar, de fer solemne tot acte, sense esti­ra­bots, i de mani­fes­tar les nos­tres pre­di­lec­ci­ons en secret i, quan convé, amb traïdoria.

Els feli­gre­sos de la diòcesi de Girona som així; fins i tot els ateus per la gràcia de Déu. Gent dis­po­sada a patir una llaga d'estómac abans de fer el ridícul.

El 2007, per Fires de Sant Narcís de Girona, vaig ser a un con­cert de Paolo Conte a la Sala Simfònica de l'Audi­tori. Vaig pas­sar ver­go­nya: quasi ningú va gosar de taral·lejar cap cançó. El moment més dece­be­dor va ser quan el públic gironí va tenir enor­mes difi­cul­tats per can­tar la tor­nada de Via con me, una de les seves peces més popu­lars. Havien de repe­tir tres cops una frase tan com­plexa com It's won­der­ful. Set o vuit per­so­nes i prou, poseu-hi una dot­zena.

Després d'aquell con­cert –mera­vellós, això sí– con­cloïes que Girona és pro­vin­ci­ana. Una ciu­tat amb un fes­ti­val com Tem­po­rada Alta no pot ser tan rústica; en tot cas, pot tenir un sec­tor esnob que actua com un pagès ver­gonyós. La mateixa mena de públic cohi­bit que es veu per alguns dels millors fes­ti­vals d'estiu del món.

El diu­menge 4 d'octu­bre del 2009 va que­dar des­men­tit que el públic de les comar­ques giro­ni­nes sigui pro­vincià. Al con­cert de Manel a l'Audi­tori de Girona hi vaig veure un altre res­pec­ta­ble: nens, joves, vells, gent de mit­jana edat, gent de totes les con­di­ci­ons soci­als. Tots dis­po­sats a par­ti­ci­par de la festa de Manel o de qui hagués sigut. L'Acústica de Figue­res també va tenir un gran públic. Les cròniques hau­rien d'incloure crítiques al públic, tan deter­mi­nant per a un con­cert com els que pugen a l'esce­nari. I al que no li agradi que es quedi a casa escol­tant la música en soli­tari.