Ésser o no ésser

Aquesta dita repe­tida a ecos pels segles dels segles fou escam­pada per Ham­let, que com tot bitxo tenia els seus dub­tes que dei­xava pen­jats sobre què creia espe­rant-lo després de la mort. No ho deu­ria veure gaire fala­guer quan tenia a les mans la cala­vera del pallasso Yorick. Avui dia, posem per cas els nos­tres científics després de pas­sar-se la vida fent pes­si­go­lles als quanta asse­gu­ren que després d'aquesta no hi ha res més, però som bas­tants els qui cre­iem que hi ha res més, els uns cre­uen que això no s'acaba per anar a pit­jor, ens podem reen­car­nar en un mico i des d'aquí l'home les ha dit totes tro­bant-se res­pos­tes car­re­ga­des de dub­tes i dei­xant-nos pen­jats. No cal que us digui que els cris­ti­ans morim per millo­rar si no hem fet massa el boig. Aga­fant-se-les per aquí, més d'un pre­di­ca­dor ens surt amb el can­guelo de les balan­ces entre obres bones i obres dolen­tes. Després d'anys de vol­tar per aquest món, em temo que si Déu ens surt apli­cant la justícia tal­ment l'ente­nem aquí baix no se sal­varà ni la Madre Mara­vi­llas. Crec en la justa injustícia de Déu, refi­ant-me que és un Pare i que sa Mare és la porta dels cels com dèiem a les lle­ta­nies. Tal­ment com Jesús va res­sus­ci­tar a una vida millor nosal­tres farem sem­blant­ment, però no s'hi val a abu­sar de la con­fiança en la mise­ricòrdia de Déu perquè la bon­dat d'aquest tota infi­nita no es deixa entram­par. Ja hi som. Un bon cristià, que ven­tu­ro­sa­ment va arri­bar a bisbe, em deia que l'altra vida no té abso­lu­ta­ment cap sem­blança amb aquesta. M'ho vaig empas­sar fins que pas­sats anys hi tinc a dir. De molt jove vaig per­dre el pare i la ger­mana, una mica més tard em va dei­xar la mare. No els he obli­dat mai, se m'han fet pre­sents i he tin­gut el do de Déu de sen­tir la inex­pli­ca­ble com­pa­nyia dels morts. Espero entrar als cels de con­tra­ban. No sé com serà la glòria dels cels, però sé segur que hi tro­baré els meus, els meus i tants com m'han acom­pa­nyat al llarg dels dies i m'han fet sen­tir què és la pau de l'amis­tat. N'estic segur. M'enduré això des d'aquí baix i des d'allà dalt no puc pas obli­dar-me dels qui dei­xaré a la terra.