Pel pedregar

Quan Jordi Pujol i José María Aznar van subs­criure el deno­mi­nat pacte del Majes­tic, Alejo Vidal-Qua­dras va per­dre el càrrec. Va ser ell qui va pagar els plats que l'elec­to­rat havia tren­cat con­ver­tint Con­vergència i Unió en fron­tissa deter­mi­nant. Vidal-Qua­dras va ser cata­pul­tat al Par­la­ment Euro­peu, una jubi­lació dau­rada que ell va con­si­de­rar amarga traïció. Va ser Pujol qui va dema­nar a Aznar la liqui­dació de l'ener­gu­men que més l'havia cas­ti­gat? La pre­gunta no té res­posta fàcil. L'exlíder de Con­vergència sem­pre ho va negar. Com també ho va negar sem­pre l'expre­si­dent del PP. José María Aznar va expli­car més tard, una vegada i una altra, que ningú li havia dema­nat el cap del seu dele­gat a Cata­lu­nya. Que va ser ell qui va deci­dir pres­cin­dir-ne perquè aque­lla presència maligna no aju­dava gens a les rela­ci­ons amb CiU. Tant se val que fos d'una manera o d'altra. Sigui com sigui, Alejo Vidal-Qua­dras no estava dis­po­sat a accep­tar la nova situ­ació, ni podia embei­nar-se tot l'odi que havia anat des­til·lant con­tra el cata­la­nisme. Però ningú va sen­tir-se humi­liat. Així es feien les coses abans. Ara es fan d'una altra manera. Ara una de les por­ta­veus més homo­lo­ga­des de la CUP, Anna Gabriel, no només pro­clama que el seu par­tit no inves­tirà Artur Mas, sinó que veta en públic els con­se­llers que no els agra­den. Gabriel no vol veure en el pròxim govern ni Boi Ruiz ni Felip Puig. La decla­ració és sin­cera. La tàctica podria for­mar part del manual Com enviar a pas­tar fang una nego­ci­ació política.