Dignes i valents

Estiu de l'any 2004. Anys inten­sos ... Pres­tige, l'Iraq, Atocha. Anys d'intensa política. Anys d'estar molt enfa­dat i de començar a intuir que alguna cosa no anava bé. Anys de pren­dre consciència que aquell con­tracte social que ens pro­me­tia que si ens esforçàvem prou podíem acon­se­guir-ho tot era men­tida. Anys de saber que viuríem pit­jor que els nos­tres pares. Anys d'enten­dre que els par­tits i els polítics esta­ven molt lluny de repre­sen­tar-nos. Enmig de tot això un dipu­tat per ERC al Congrés diu el que ningú diu i fa el que ningú fa. Ver­ba­litza mol­tes de les quei­xes i sen­ti­ments de greuge que un poble tenia. Qua­tre minuts que con­te­nien més decència i dig­ni­tat i legis­la­tu­res sen­ce­res de PPSOE. Recordo que pen­sava que si algun dia feia política, l'únic que volia era ser la mei­tat de gran que aquell home. Aquell dipu­tat es deia Joan Tardà.

Nadal de l'any 2012. La crisi cas­tiga amb duresa, cen­te­nars de milers de per­so­nes es que­den diària­ment sense feina i els des­no­na­ments s'exe­cu­ten a milers amb inclemència. Enmig de tot això un jutge alça la seva veu. Un jutge fart de veure tanta indig­ni­tat i indi­ferència. Un jutge que es juga el nom i el lloc mani­fes­tant-se con­tra una cosa que atempta con­tra els valors més ele­men­tals de l'ésser humà. Un jutge que con­demna els des­no­na­ments i que es nega a exe­cu­tar-ne cap més. Aquell jutge es deia Santi Vidal i després es juga­ria el seu nom i el seu lloc de manera abso­luta i defi­ni­tiva per la lli­ber­tat de tot un poble.

14 de desem­bre de l'any 2014. El Senat s'ha con­ver­tit en certa manera en un cemen­tiri d'ele­fants. Una cam­bra con­ce­buda com una cam­bra de repre­sen­tació ter­ri­to­rial que reflec­tia la diver­si­tat d'un país de països com Espa­nya és ja una jubi­lació dau­rada per a alts càrrecs que s'han por­tat prou bé en els seus par­tits perquè els premiïn amb això. Una dis­torsió enorme de la natu­ra­lesa pri­mera de la ins­ti­tució. Enmig de tot això, una sena­dora es diri­geix a la vice­pre­si­denta del govern i li diu direc­ta­ment el que tants altres diuen estant a fora. Que tot allò és “inútil” i “pres­cin­di­ble”.

I avui tinc l'enorme honor de com­par­tir pro­jecte polític amb tots ells. I amb molts d'altres tan dig­nes i valents com ells. I serem més dig­nes i valents que mai. I defen­sa­rem el vot dels cata­lans. I defen­sa­rem la República Cata­lana. I direm més alt i clar que mai que hem gua­nyat.