Campanya

Tal com van les coses, crec que ja
es pot pre­veure quin serà un eix cen­tral de la cam­pa­nya de les
elec­ci­ons del 20 de desem­bre. (Per cert: que no he vist que ningú digui que la pro­xi­mi­tat d'aquesta data a les fes­tes nada­len­ques pot dis­tor­si­o­nar i con­di­ci­o­nar el vot. En canvi, a Mas sí que el van acu­sar d'això mateix per haver con­vo­cat les elec­ci­ons jus­ta­ment després de la festa de la Mercè. És una altra demos­tració de
la llei de l'embut que a Espa­nya conei­xen tan bé).

Però bé, com deia, un dels eixos prin­ci­pals, si no el prin­ci­pal, serà Cata­lu­nya. O, més aviat, la uni­tat d'Espa­nya, que, no sé amb quin estrany rao­na­ment, s'iden­ti­fica ple­na­ment amb la democràcia. Així doncs, el sil·logisme que sen­ti­rem és aquest: els cata­lans volen des­truir Espa­nya; per tant, volen des­truir la democràcia. I, per tant, els cata­lans no són demòcra­tes. I si no són demòcra­tes, no tenim cap obli­gació de res­pec­tar-los. A veure, un excel·lent en lògica per al senyor (o per a la senyora).

Jo creia que la democràcia era una altra cosa; però en fi: si per­so­nes amb molta més for­mació que un ser­vi­dor diuen que la democràcia i la uni­tat d'Espa­nya són el mateix, hauré de con­cloure que Franco era molt demòcrata, perquè va ser un gran garant d'aquesta uni­tat que, he sen­tit a alguns fins ter­tu­li­ans, fa mil·len­nis que exis­teix.

Cata­lu­nya, doncs. Serem al cen­tre per almenys dos motius, tot i que he d'adme­tre que amb les vacil·laci­ons dels últims dies al Par­la­ment estem donant una
magnífica munició als ene­mics del dret
a deci­dir.

Pri­mer motiu: la cons­ta­tació que l'anti­ca­ta­la­nisme, més encara l'anti­so­bi­ra­nisme, és una magnífica manera de cap­tar vots. Les enques­tes –ai, les enques­tes– sem­bla que ho cor­ro­bo­ren. Segon motiu: que men­tre par­len de Cata­lu­nya no ho han de fer dels pro­ble­mes que pre­o­cu­pen de debò la gent.

No és exac­ta­ment d'això del que tant ens acu­sa­ven ells?