Carlets, escarlets, escarlots

Hi ha hagut d'haver molts escar­lets aquesta tar­dor, perquè fins i tot un ser­vi­dor n'he tro­bat cada dia que hi he anat. Quan sóc al bosc, no m'obses­si­ono pels bolets tot i que hi vaig per a això: per caçar-ne. La meva dona (que sem­pre en troba més que jo) s'afa­nya bé prou a dir-me que no estic prou atent i em dis­trec mirant els arbres, el cel, les fulles seques, les her­bes, les pedres...

L'escar­let, a part del valor culi­nari que a la Gar­rotxa s'uti­litza sobre­tot per a esto­fats i bar­re­ges, té un valor d'emoció ins­tantània i sob­tada quan, a tocar una alzina (ulina, en dia­lecte nos­trat) i prop d'un boix entre una clapa de molsa se t'apa­reix l'escar­le­tera, un aquí, dos allà, qua­tre més enllà… Hi ha la gran sort que és molt difícil con­fron­dre'l amb altres bolets, el seu color i forma és ben carac­terístic: unes taques vino­ses al bar­ret un xic més fos­ques cap al cen­tre, una com­po­sició car­nosa, mol­suda, con­sis­tent, i una forma hemisfèrica si és jove. Tant si és jove com no tant, les vores del bar­ret ten­dei­xen a la invo­lució, és a dir que es car­go­len una mica cap a l'inte­rior. Però tot això és fàcil de des­criure; allò que costa d'expli­car és la petita emoció d'haver tro­bat una escar­le­tera. Durant uns segons res no compta, tot queda en sus­pens, no se sent ni fred ni calor, ni can­sa­ment ni suor: han apa­re­gut escar­lets i la seva presència ho omple tot. Lla­vors pas­se­ges la vista una mica pel vol­tant, i veus que allà sota un ros­toll de bruc n'hi ha dos més d'ama­gats, que en un lloc molt con­cret la molsa s'ha aixe­cat una mica i apa­reix el bar­ret d'un altre que empeny el verd amunt; unes pas­ses més, rost avall, n'hi ha tres més engan­xats pel peu fent com un vano ver­mellós… Et vénen ganes de no collir-los (de no collir-los encara, ep!) i con­tem­plar-los a ple­ret. Final­ment, i com si fos una mer­ca­de­ria sagrada o quasi, els vas aga­fant un per un bo i col·locant-los al cis­tell amb cura i unció.

Ja sé que si algun bole­taire del meu poble lle­geix això, pen­sarà que ho podia haver escrit un habi­tant de la gran ciu­tat que troba mitja dot­zena d'escar­lets i ho explica com si fos una aven­tura al Seren­gueti. Els bole­tai­res de la Gar­rotxa, aquesta tar­dor, cullen els escar­lets a cis­te­llats, en poca estona i no gaire lluny de casa. Les plu­ges del 2 i 3 de novem­bre han fet el mira­cle: han sor­tit molts car­lets (segons els llen­gua­dos puris­tes), molts escar­lets (segons nosal­tres), i molts escar­lots… a Olot.