Cul-de-sac

“Pari­ran les mun­ta­nyes, nai­xerà una rata ridícula”, va escriure Horaci refe­rint-se als poe­tes afec­tats i pom­po­sos. Més clar i català: molta fressa i cap endreça. Això és el que va pas­sar diu­menge a Man­resa. Reu­nir un miler d'indi­vi­dus durant tot el dia, i en aca­bat no dir res, res de subs­tan­cial ni de nou. No és tant mèrit dels con­vo­cants com demèrit del mig país que ha pas­sat dos mesos expec­tant, inten­tant veure una ampo­lla mig plena quan ja està buida. A falta de tro­bar-hi alguna vir­tut, tot­hom repe­teix que la CUP és cohe­rent; però aquesta és una qua­li­tat difícil de tro­bar en els qui tra­gi­nen sego­nes inten­ci­ons i abu­sen de l'amfi­bo­lo­gia. La CUP no és cohe­rent, però sí pre­vi­si­ble. Era pre­vi­si­ble que, per més decla­ra­ci­ons d'amor que fes­sin alguns can­di­dats de la llista que ha gua­nyat les elec­ci­ons, aquest amor no seria cor­res­post. Era pre­vi­si­ble que, per més abraçades tàcti­ques que hi hagués durant la legis­la­tura ante­rior, des­truir el lide­ratge de la majo­ria, tris­ta­ment rela­tiva, seria l'objec­tiu pri­o­ri­tari d'una orga­nit­zació que es vol revo­lu­cionària. Era pre­vi­si­ble que només farien cos­tat a la majo­ria per arros­se­gar-la al pre­ci­pici. I no haver-ho pre­vist fa ser molt pes­si­mista sobre la pers­picàcia amb què aquesta majo­ria seria capaç d'enfron­tar-se a adver­si­tats de més cate­go­ria.

Al final de la festa, surt el líder a la reserva i diu: “Posa­rem dem­peus aquest país i el dei­xa­rem irre­co­nei­xi­ble.” Algun ras­tre d'ins­tint de super­vivència s'hau­ria de des­per­tar. La majo­ria vol, o volia, un país en què reconèixer-se, un país on quan algú diu bon dia, li res­po­nen que sí que fa bon dia; no pas un labo­ra­tori d'expe­ri­ments boli­va­ri­ans, amb tota la xam­faina social, femi­nista i ecològica, que és la manera més ràpida d'anar a la ruïna. Tard o d'hora, la con­tra­dicció fona­men­tal entre voler con­ser­var un país –els uns, molts–, i voler des­tros­sar-lo fins a fer-lo irre­cognos­ci­ble –els altres, pocs– havia d'escla­tar estre­pi­to­sa­ment. I la majo­ria han tar­dat molt a veure-ho, però ja comen­cen. Segur que n'hi ha que encara no, però.